Ra Bela Indromenzada inze l bosco

Da Wikisource.
francese

Charles Perrault 2012 Ernesto Majoni Coleto fiabe letteratura Ra Bela Indromenzada inze l bosco Intestazione 13 novembre 2015 50% Da definire

Ra Bela Indromenzada inze de l bosco

Charles Perrault


Lea na ota un ré e una rejina, che i arae tanto vorù aé un fiol. I stajea coscita con festide che l no ruaa, che i s à fato vede da un grun de dotore e i à tolesc medejines de ogni sorte. I res a proades dutes e i no speraa gnanche pi canche, infinalmente, ra rejina ra s à inacorto de spetà, e dapò de noe mesc l é nasciù na pizora.

Co i r à bateada, i à fato ra festa pi bela e pi alegra che s aesse mai vedù. El ré e ra rejina i à invidà ra fatazines del paes, che es ea de sete, parceche es fejesse ra sentores de ra pizora e es i donasse el meo che es podea.

Dapò ra festa, i invidade i é sude indrioman inze ra sala granda del castel, agnoche l ea stà paricià un gran dijnà in onor de ra sentores, con piate e gote de oro.

In chera ocajion, l ea stà paricià anche sete scafediei de oro, e ogniun l aea inze un cuciaro, un piron e un cortel de oro, dute ingravierade e pies de ‘soies. I invidade i ea drio a se scentà ‘sò a dijnà e i ea dute in gran alegreza canche, inz un vede no ede, l é vienù inze na vecia fatazina. Negun se pensaa pi ci che l ea e negun r aea invidada, parceche inz i ultime zincuanta ane r aea vito sola inze na tore fora man e dute i cardea che ra fosse beleche morta.

Co r é vienuda inze inze sala, i é vanzade dute de stuco. Ra fatazina ra vienia inaante co na gran zefa. El re l à fato ‘sontà alolo na carega intor ra toura de ra fatazines, ma gouja che no n ea pi posades de oro, che es ea stades fates aposta par ra sete fates invidades, i é stà portà piate e posades d arsento.

Ra vecia fatazina ra s à scentà ‘sò zenza baratà parola con negun. Intanto el dijnà ra sin é stada là duta ingrintada, a sbrodoncià sote osc un grun de maledizios.

LUna de ra fatazines pi ‘soenes, che ra s aea scentà ‘sò pede era, ra scotaa e ra capia che i dì algo no n arae ‘soà: inze par fora, r à capì che ra vecia r aea chera de i fei algo de burto a ra neja apena nasciuda. Coscita, zenza feisse vede, sul fenì del dijnà r é leada su e r é ‘suda a se sconde inpó na coltrina, par soutà fora co l ea ora. Ra fatazines es à betù dutes intorno ra pizora, par i prejentà i sò done. Ra prima ra i à donà ra beleza, ra seconda l talento e l estro, ra terza ra i à donà ra grazia par duto chel che r aea da fei, ra cuarta el zanco par se moe e balà, ra cuinta ra i à dà na bela osc da logarin e ra sesta ra zata par podé sonà polito dute i strumente, manciaa el don de ra numero sete. In chera, s à fato vede ra pi vecia che, ruada daante ra pizora, r à pontà ves de era na bacheta negra.

“Te cresciaras – sciubiaa chera fatazina catia – e co te saras granda, el dì che te conpiras sedesc ane, te te ponsaras con un fusc e te moriras.” Dito chesto, ra sin é ‘suda inbestiada, e negun r à pi veduda. Ci che l ea là inze sala i é restade matonide; el re l à brazorà ra rejina, che ra s à strucà su chera por neja.

In chera, ra fatazina numero sete r é spontada fora da ra coltrina agnoche ra s aea scondù e r é ‘suda da ra pizora. “No pos scanzelà ra majia che t à fato chera catia, ma pos mudà ra sò condana.” r à dito ra bona fatazina. “Chesto l é l mè don: ra tosa dal fusc ra no morirà, ma canche ra s arà ponto l diedo, par zento ane ra dromirà. Ra dromirà fis e ben ra stajarà, fin che no ruarà un prinzipe a ra ciatà. El el ra busciarà e co l sò amor ra se descedarà”.

Apena ch i à scotà de sta majia, inze ra sala i s à sentù dute alolo nafré meo. I invidade i à scomenzà danoo a ciacolà e a ride, e i se contaa chel che l ea capità. El ré el s à redeà anche el, l é leà su dal trono e l à dito: “Da ca inaante inze l mè paes no se podarà pi dorà un fusc. Voi che dute i fusc che l é inze l paes i see sturtade aduna inze l piazal pi gran del castel e brujade. Se ciatasse ancora calchedun con un fusc, el mandarei alolo a morì”.

Chel che à dito l ré l é deentà leje, i fusc i é stade brujade dute e inze i anes se s à desmenteà de ra majia de chera fatazina catia.

Intanto, ra prinzipessa ra vienia su senpre pi na bela e na siesta, con duta ra cualitas che es i aea donà ra fatazines sò sentores. Par el dì che ra conpia sedesc ane, el ré e ra rejina i à organisà el sò prin bal. Via par el dì ra prinzipessa r à senpre ‘suià co ra toses sò amighes. Es à ‘suià a pacasconde, e ra prinzipessa ra i r à betuda duta.

R à scomenzà a ‘sirà dute i locai a vede de ra sò amighes: r é ‘suda a vede inze ra cojines, inze ra stales, inze dute i pontuis del castel, L é stà coscita che, a core da un local a chel outro, r à ciatà na sciara sconduda che ra menaa su in son de na tore che negun conoscea.

Ra prinzipessa r é ‘suda su par sciara e ra s à ciatà daante na portela de len sarada a ciae. R à daerto ra porta e r é ruada inze inze na stua agnoche na veceta ra firaa scentada daante un corleto.

Chera veceta r ea sarada da anes anorum inze inze ra tore e ra no n aea mai lascià de firà, parceche ra no saea nuia de chel che l aea ordenà el re.

“Ce fejeo, nona?” ra i à damandà ra tosa, che ra no n aea mai vedù roces né fusc. “E ce aeo inze man?”

“No vedesto, pizora? Son drio a firà” ra i à respondù ra veceta. “Oh … Ce bel! Fejéme proà anche a mi” r à dito ra tosa. E zenza spetà che ra i respondesse, r à tocià el fusc, ra s à ponto e ra sin é ‘suda in azidente.

Ra veceta ra cardea che ra prinzipessa stajesse mal; ra s à betù a zià con duta ra osc che r aea. A sentì chi zighe, l é ruà alolo ra femenes del castel. Ra prinzipessa r ea ‘sobas come morta, e par ra fei tornà in ca es a proà de duto. Es i à daerto fora i sarvje parceche ra podesse tirà l fiado, es i à inbiandà l mus, es i à sfreà ra mas. Nuia da fei, ra tosa ra no se tornaa. Alora anche el re, che l ea ‘sù su inze ra tore, el s à pensà de chel che aea dito ra fatazina catia. Canche l à capì che l ea capità chel che ra vecia manazaa, l à fato portà ra prinzipessa inze ra pi bela camera del castel e l r à fata bete ‘sò sun un lieto con cuertes e cuartore de oro e d arsento, sote un baldachin de seda. Chel sarae stà el sò lieto par i zento ane che aea da vienì.

Ra prinzipessa ra vardaa fora come un anjelo, parceche ra someaa ancora descedada; ra sò goutes es ea bianches e rosses, i ouriei - rosc e molize come ciariejes - someaa che i ridesse. Ra respiraa pian pian e gario. El re l à dà ordin che negun ra desturbasse.

L à mandà alolo a ciamà ra fatazina numero sete, chera che r aea salvà ra prinzipessa. Co l ea suzedù ra dejgrazia, r ea no sei cuanto indalonse, ma canche r à sapù ce che l ea capità, r é moesta alolo. In chera sera, dapò d aé viasà co ra sò caroza de fo tirada da doi draghe, r ea beleche inze l castel, agnoche l re ra spetaa zenza passienza.

Ra bona fatazina r é ‘suda a ciatà ra prinzipessa, e canche ra r à veduda dromì inze l sò lieto de oro e d arsento, r à dito: “Canche ra se descedarà, ra sarà nafré frastornada. Ca de zento ane, intor era s arà canbià duto. Re, se me lascià, fejo na majia, che s indromenze via el castel, ra ‘sente e duto chel che l é inze.”

El re l ea contento de ra bona pensada de ra fatazina, e l i à lascià fei. Ra fatazina r é ‘suda sala par sala, camera par camera, tore par tore e co ra bacheta majica r à tocià duto chel che l ea de inze del castel, come se ra inbrazorasse duto.

Fin che ra passaa, cameriere e serve, guardies e ministre, ome e femenes i s indromenzaa dute garie. No n ea un sito, na ciaena, un pontuin, na tore che ra no fosse stada tociada da ra bacheta majica de ra fatazina, s à indromenzà i caai e i besteame inze stala e anche el cianeto de ra prinzipessa, conzà ‘sò pede ra sò parona. Inze cojina s à indromenzà i coghe, i garsoi e finamai ra farsuoires sora fo. S à indromenzà l fo inze i camis e inz i forniei e anche r aga inze i poze.

L é vienù su inze un vede no ede un gran bosco de brascioi e un grun de cejes e de sartura l à cuerto su l castel, che ci che passaa no l vedea gnanche pi. Né ome né besties a pi podù ‘sì inze: coscita ra prinzipessa e chi del castel i à podù dromì polito e segure.

L é passà i anes, e del castel e de ra prinzipessa indromenzada dute i s à deboto desmenteà. Un dì, che l ea passà zento ane, el fiol de un ré l é passà da chera par ‘sì a ra caza. Ruà su in son de un col, l à vedù che spontaa su dal bosco i mure de un castel. L à damandà alolo ce che l ea e de ci che l ea el castel.

Negun de ci che l aea drio saea nuia, e dute i à dito ra soa: ci che l ea na ciasa de orche, ci de stries, ci na ciasa piena de spirite. Dinultima l é ruà un contadin, che l s à sbassà ‘sò daante l prinzipe e l i à dito: “Prinzipe, in ciasa mea i à senpre contà na storia. A mi me r à contada mè pare co see pizo. I disc che inze l castel see inze na gran bela prinzipessa, indromenzada co na majia. Solo canche sarà passà zento ane, ra se descedarà, ma vo esse che un prinzipe el ra busce con amor”.

A scotà chera storia, el prinzipe el s à scioudà su e zenza indujià, asà che l ea un tos pien de voia de ris-cià e de corajo, l à deziso de passà par el bosco e ‘sì a vede del castel, par capì se chel che l aea dito el babo l ea ra verità. Maneman che l ‘sia fora par chel bosco fis, i brascioi i se tiraa da na banda, ma apena che l passaa, ra cejes es se saraa su danoo par no lascià ‘sì inze negun outro. El prinzipe el no se lasciaa stremì, ma pi pede l castel che l ruaa, pi crescea su i rame e i spinoze. Co l é dinultima, el s à ciatà daante un gran porteleto. L é ‘sù inze par el stradon e l é ruà daante l castel, agnoche l à vedù algo da no podé crede. Ome e cei, caai e guardies i ea dute destirade ‘sobas o in pes, ferme come statues. Daparduto l ea un ceto che l fejea deboto festide. No n ea gnanche un bao de aria: r aga del ru che ‘siraa intor el castel r ea ferma, e anche i pescete. El prinzipe l à tocià un guardia e l à vedù che l respiraa. L é ‘sù inze par ra loses, ra stales, ra cameres e ra sales.

L ea duto conpain: serve, guardies, cameriere, femenes e ome, in pès o scentade, i dromia dute. I s aea indromenzà via fin che i ea drio a fei i sò mestiere: inze ra stales i fietra i ea drio a selà i caai, i garsoi i mosea, de outre insoneade ‘sò i sfreaa i siole, de outre ancora i portaa guantieres, ra femenes sui brente es laaa ra biancaria, i coghe sora ra farsuoires i tendea ai roste. I ea dute ferme, come sasc.

El prinzipe l é passà e l à vardà inze par duta ra sales del castel, a vede de ra bela prinzipessa. Dinultima l é ruà su su ra tore, inze ra camera col lieto de oro e d arsento agnoche l ea conzà ‘sò ra pi bela tosa che l aesse mai vedù. Ra sò goutes es ea ancora bianches e rosses, e i sò ouriei rosc e molize someaa ciariejes apena curades. Ra prinzipessa ra dromia e ra ridea.

Canche l r à veduda, el prinzipe el s à inamorà alolo de era e fin che l i ‘sia pede l tremaa come na foia. Pian pian, el s à cuzà ‘sò e l à buscià con amor i ouriei de ra bela indromenzada.

Ra majia r é fenida e, dapò de aé dromì tanto a ra longa, duto inze un colpo ra prinzipessa r à daerto i oce. “Sosto tu, prinzipe mè? Cuanto che ei dromì!” r à dito riden. “Par dute ste anes m ei insonià de te: te spetae, sasto?”

“Da ades inaante no t aras da aé pi festide de nuia, son ca pede te” l i à dito l prinzipe. “Ra majia r é fenida, e se te vos, te tolo con me”. Ra prinzipessa r à azetà alolo, parceche da canche ra l aea vedù ra s aea inamorà de el. Epò, ra l aea beleche conosciù inze l insogno. R é vienuda ‘sò de lieto, ra i à dà ra man al prinzipe e r é suda con el inze ra sala del trono, da agnoche vienia fora musica e un gran sussuro.

Dapò che l prinzipe l à buscià ra bela indromenzada e era s à descedà, duto l castel el sin é tornà in ca: s à descedà el ré e ra rejina, ra femenes e i ome. Ra laanderes es s à betù danoo a laà, i garsoi a spazà su, i roste i à tacà danoo a cuoe, e i coghe i s à betù a fei da magnà. Canche ra prinzipessa ra s à fato vede, el ré e ra rejina i é coreste ves de era e i r à inbrazorada su contente. “Pare, chesto l é l prinzipe che l m à descedà dapò zento ane” r à dito ra prinzipessa. “El m à damandà se voi me maridà, e se me dijé de scì, sarei propio contenta.

El ré el no vorea outro che sò fia ra fosse contenta. L ea coscita ajità che l à ordenà alolo de paricià el sposalizio e fei na gran festa. E coscita, in chel dì che ra conpia i anes – parceche, se ve pensà, ra conpia senpre sedesc ane, seanche in ea passà zento – ra bela prinzipessa ra s à fato noiza e ra s à maridà col prinzipe: duto inze l medemo dì. A ra noza l é ruà anche ra sete bona fatazines, che co ‘s aea sapù che ra prinzipessa ra s aea descedà, es ea corestes alolo. I spose i sin é stade inze l castel col ré e ra rejina e i à vito tante, tante anes insieme con un grun de biei pize ‘sò par pede.