Dal dialetto alla lingua/Appendice/Versione veneta
| Questo testo è completo, ma ancora da rileggere. |
| ◄ | Appendice - Versione friulana | Appendice - Versione emiliano-romagnola | ► |
DIALETTO VENETO[1].
«Oh! gaví dunque da savér che, in quél convénto, ghe géra un nostro padre, che géra un santo, e el se ciamava el padre Macario. Un giórno d’invèrno, passando per una stradèla, in un campo de un nòstro benefatór, òmo da bén anca lu, el padre Macario ga visto stò benefatór vizín a una só gran nogára; e quatro contadini, co le zape in aria, che i scominziava a cavar la tèra atorno a la pianta, per lassar scoverte le raíse. — Cossa ghe fèu a quéla póara pianta? ga dimandá el padre Macario. — Eh! padre, xè ani anòro che nò la me vól far nóse; e mi ghe ne fazzo légna. — Lassèla star, ga dito el padre; sapiè che, stò ano, la farà piú nóse che fóje. — El benefatór, che ’l savéva chi che géra quélo che gavéva dito quéla paròla, el ga ordinà súbito ai lavoranti che i butasse da nóvo la tèra su le raíse; e, dòpo ciamá el padre, che el continuava la só strada, — padre Macario, el ga dito, la metá de quélo che sunarémo sará per el convénto. — Tanti xè vegnui a savér de la predizión; e tuti coréva a vardár la nogára. De fati, a la primavera, fiori in quantità, e, a só tèmpo, nóse in quantità. El bón benefatór no ga vudo la consolazión de báterle; perchè el xè andà, prima che i le sunasse, a ciapar el premio de la só caritá. Ma el miracolo xè sta tanto più grando, cóme che sentirí. Quel brav’òmo el gavéva lassá un fiòlo de tipo mólto divèrso. Dunque, al témpo de sunàr, el frate che andava in zérca el xè andá per scóder la metà che i dovéa darghe al convénto; ma quel bel cao el xè cascà dal móndo de la luna, e el ga vudo el coragio de rispónder che no ’l gavéva mai sentío dir che i capuzini savésse far nóse. Savéu cossa che alora xè nato? Un giórno (sentí quésta) quéla canaja gavéva invidá alquanti só amizi compagni de lu, e, baracando, el ghe contava la storia de la nogára e ’l toléva per man i frati. A quéle canaje ghe xè vegnú vója de andár a véder quél múcio cussí grando de nóse; e lu li ména su in granáro. Ma sentí: el vèrze la porta, el va da la parte del cantón dóve che géra sta mésso el gran múcio, e intanto ch’el dise: vardè, el varda anca lu e ’l véde... còssa védelo? Un bel múcio de fóje séche de nogára. Xèlo sta un esempio stò qua? E ’l convénto, inveze de pèrderghe, el ga guadagnà; perché, dòpo un fato cussí grando, la zérca de le nóse la frutava tanto, tanto, che un benefatór, sentindo compassion de quél frate che andava in zérca, el ga fato al convénto la caritá de un musso, che jutasse a portar le nóse a casa. E se fazéva tanto òjo che tuti i poaréti vegnéva a tórghene, secóndo che i ghe n’avéva bisogno; perché nualtri sémo come el mar, che ’l rizéve acqua da tute le bande e ’l la tórna a spartìr a tuti i fiumi».
Francesco Turri trad.
Note
- ↑ Di Padova.