Pagina:Storia di Santa Genoveffa.djvu/125

Da Wikisource.
Vai alla navigazione Vai alla ricerca

— 114 —

d' savei rajonè bell) i jē ai bongn' vecci soutt int 'l cour, la r'cordanza d' l amur d' Iddì, che rigireia dutt, e 'l pingsir alla ligrezza d'l pere Giacobbe, i ā implì fora 'l cour d' consolaziung, e tratt fora la spina dolorosa ch' i tormentā. "Ah ess' Iddì la bontè de nes fa na simil grazia," dijō la duchessa, colles mangs ingroppades; e 'l duca: "in chesta vita nè pundungſe aspettè atra consolaziung, che la speranza d' l Paraisc'." Mo 'l vesco i r'spongn': "E n' ella pudess'l fa in chesta vita 'l Signur; pur ci no? El, ch' à fatt coses tang granes, El, che fesc' la firida, e la varesc', che tengn' te fossa e fesc' resorì. 'L Dì de Giacobbe e de Giuseppe vì ciamò al dè daingcou: El s' à dè forza, che 'l cour nè s' è rott dal dulur, El sè conzede ci la forza, ch' el nè vade in tocc' alla grang consolaziung. Sou dunca impede 'l "dies irae" che ingherdenī zenza te dlisia soutt alla s. Messa urungſe ingcou ciantè cianties d' ligrezza: — Lode a Os, o Dio d' infinita bontè, amur eterno, unur e gloria a osta divina provvidenza, — purcicche Genofefa è in vita e la pudeis ciamò udei." Spurdūs a chestes parores sè ciarai ung l' at'r e alles parores lorantes d' l om sant cojōle sou t' l interno sentimentg' inzerti, speranza e tema fajō d' buriada verra intel cour, chè mader soul moment nen eſi bongn' d' illa creie al vesco. El intang deura attìra l' usc', e cherda