Pagina:Varon milanes.djvu/87

Da Wikisource.

89

dij, che la posseven sparmì, chal’era davantag, parchè al gh’era el c, che bastava, e quant a mì em par chal avess reson: ma sgià che tutta Vuropa l’à in us, drovemla anc nun.

r, No muda mai parpeust, e s’a l’è ben quai veulta on tantin pù dolza del solet, no la merta sarvazion.

s, A l’è dolza come in spes, e spos, quand al à strecia la vochà, e quella se scriv sempia, com’em dij al l, ma sa l’è aspra e gajarda, egh va largha la vochà, e allora es segna dobbia ss, comè spess, e spass. Quand a l’è con el c, inscì sc, o con el g, inscì sg, el em dij al c, e al g. Quand a l’è con el c, e ch al besogna fai sentì tutt dò, ghe mettarem l’h in mez inscì, shciopà, com em dij al h.

t, EI veurem semper intregh come disen ches fava a l’antiga, com al sona quij pat, pet, pit, pot, put, che nun a fa colazion no veurem nagot de spetasciaa, inscì a fa justizia, e veurem i cos da driz: e par quest e dreuvem la z piena come veurem dì zi, es vartirem che par ess el t caratter dur, nol veur nagot de strec appress, ma semper el vochà largh.

u, Or l’è vochà, or consonant, dinfeura sa l’è in fin de parola come in salv, ch’a l’è consonant, e la parola nomà dona sileba: e parchè di veult al feniss anch la parola in u vochà, che poraven dì salu, de dò sileb, al se ghe scriv sora l’ascent par cognoss quand al è u vochà inscì, come vegnù, vedù, e quist se ciamen parol tronch comè fa anch i Toscan, parchè i parol Milanes fenissen la majò part in