Prose e poesie bellunesi 2008/4

Da Wikisource.
Lina De Biasio

La brenta de Cesaril. ../2 ../5 IncludiIntestazione 27 febbraio 2016 50% Da definire

2 5

LINA DE BIASIO (1953)

La brenta de Cesaril.

Sun Cesaril se se ciatea intor a la brenta per laurà, ciacolà e zugà. Se se fermea a beve sot la candola pi ote ite en dì, cant che se eva sedeai; l aiva la vegnìa zu giazada, la parea la sef e no la costea nia.

La brenta l avea doi vasche, una per lavà e chel autra per borà le vace e zì a tole aiva. Se ciapeva l aiva col secio de ram o co la segia de smalto; per fai manco fadia, valgugn i dorea el zanpedon, arnese tondo doe che se podea tacà ai ranpign doi seci, un per banda, e se l caregà su na spala o su la copa.

Se molea le vace per le borà da bonora, darè che le eva stade monte e che se eva zà stai al caselo e da dassera intor a le cater, prima de le monze en autra ota.

Intant che le ziva a se beverà, le bestie le profitea per fai cater sauc e per magnà calche scat de erba bona sul or del triol, ma bisognea stà tenti che no le magnesse l erba verda prima de beve, senò le podea se inbugà, e d autun - se le magnea l erba cuasi giazada - le podea ciapà la longia o se destenprà i denc.

Le vace le metea el muso ite l aiva neta e fres-cia, le se beea gran bociade propio de gusto, le auzeva el musèl che sgozoleva, le sofiea l aiva fora da le snare e le girea la testa che le avea bevù albisogn.

Dintor a la brenta se fea tanti laori. Cande che l manech de le zape, dei badii, dei pich i sgorlea parcè i sentìa l ars e l bontenp, se i cazea ite l aiva che i se stronfiesse.

De solito no l eva da se fastidià che le arte le vegnisse robade, parcè le avea sul manech el stanp de famea segnà col fuoch. Cuasi dute le famee le se fea zià dal faure en stanp de fer, da podè s-ciaudà ite fuoch, co le iniziai del paron de ciesa e calche auter segn: na cornìs, na boracia, na stela alpina. Co l eva bisogn, che se avea sistemà en manech nuof, se s-ciaudea el stanp ite le bronze del larin e po se l frachea sul legn che el lassesse el so segn.

Prima de intorze le bachete de melester, de paguoima e de noseler che se dorea per giustà le mantie de i zarlign, se le metea a bagno ite l aiva per podè le sagomà meio.

Incia per domegà i luster de fagher de le luoze da fen, se i metea ite brenta per doi o trei dì che i vegnisse pi tender e i se lassesse domà. Dintor a la brenta chele femene le sfreea: i seci, el laviez, el brondin, el stagnadel del cafè, la cuogoma, el ciaudrin, la stagnada de le patate e incia i bocai, col saulon che le eva zude a tole ite Sora Fessura. Le lustrea le ciaze e le pegnate de ram co n pastolà de farina de sorech e aseo.

Cande che na pita la cioziva e no la ulea se chietà, i la tegnìa per le ale e i la metea ite e fora da l aiva giazada, per ghe calmà i bolenti spiriti.

Sui fer de la brenta no se pusea sol le sege, ma montea su incia chi tosac per beve sot la candola, e cuasi duti chi picoi de la vila a se pericolà sul or de la brenta, avant e indrio per i fer, a picolon su la candola, su la colonda o in zima al ciapel de la brenta, i é tomai ite l aiva.

Medecuando, cande che i parei de la brenta i scomenzeva a fai le barbe slimeghe verde e maron, se tirea su el cucon de legn, se lassea zì fora duta l aiva e pó co na spazeta e co na scoa se gratea ben polito i mur de la brenta parcè chele femene che le dovea lavà no le se macesse le massarie.

Ite brenta vegnìa metù a bagno la roba per la resentà, dopo avè fat la lessiva ite na mastela col zender e l aiva de boio. Sora la biancaria vegniva metù n straz bianch o n suiaman per vulè dì de lassà stà dut e de no sporcià, fin cande che la parona no l avea fenì de lavà.

Soraldut d istà, dintor ai lavador de la brenta se ciateva dute le femene de Cesaril e l eva ilò che chele tosate le inparea el mestier de lavà. Se cognea bagnà le massarie e pó le insaonà, dorà puoch saon, per sparagnà e sfreà co le magn e puoch co la spazeta, per no sfruà la roba.

Per resentà bisognea zercià de no sporcià l aiva, soraldut cande che le vace le ziva a se beverà. Se l eva da resentà en lenzuol se dovea l intorze e savè el sbate da dute le bande prima de l destirà su le palade dei orc, su le stange dei palanzign o sui fii de fer dei soler.

E intant che se laureva se ciacoleva, dert e stort, se se passea el tenp e l aiva la se portea via dut, el bon e el trist.

El rumor de la aiva el conpagnea duc i pec e calche ota el scondea via l ultima babaria, prima che duc i vegnisse a la savè.

I tosac intor brenta i matieva: a se ciapà, a tupa, a se springà, a ghe core darè a le usiole ite le sere ciaude d istà.

Aldidancuoi la fegura de la brenta de Cesaril la fà vegnì el rincrescimento per la vita de na ota: puoreta, coi so cruzi e le so tribolaziogn, ma vivesta aùna con duti, senper pronti a se daidà e a fai valch per el bon andamento de duta la vila, laurando a piodech o zindo a uora, ma pi daspes per se dà na man un con chel auter cant che l eva bisogn, de dì o incia de not, co se se fea ciaro col feral, contenc de dut e piegn de timor de Dio. E incia le mare le ghe contea a chele tosate la s-ciona del giat Mamone per fai sì che le fusse valente:

El giat Mamone.
L eva na ota en giat
che el stea sot na brenta
e calche tosata el la fea contenta
che el ghe mandea perle e schei
parcè la eva stada valenta:
a na vegia la gh avea dat da beve
e alora lu che l eva en gran sior
l eva stat de bon cuor.

Inveze el s avea inrabià cotant
co n chela burta tosata
che la eva stada malsestada debant:
a chela vegia no la gh avea dat gnanca da beve
e alora a ela el giat el gh avea fat ruà
ragn e rospi da la spasemà.

(Alie)