Prose e poesie bellunesi 2009/La s-ciona del orco

Da Wikisource.
Luisa Manfroi

La s-ciona del orco. ../1 ../3 IncludiIntestazione 27 febbraio 2016 50% Da definire

1 3

LUISA MANFROI (1968)


La s-ciona del orco.


L era i ultim dì de novembre.

En dì el Zilo Ghisèl, en om da Zelat, l avea chela de dì fora a Zenzenighe a la fiera de Sant Andrea. Ma sua femena, la Zieta, la g à tant dit: “No stà dì fora a pie davant medodì, se nò te rive inte dopo not. L é meio che te vade fora sul tardet!“ “E ben ! – el g à respondù – Spetarai!“

L à scoltà sua femena e l à spetà drio medodì par se envià. L é dut fora par la strada de Mulan, l é dut du par le ote de Van de Col, l à passà fora el pont, Bonarùca, Tavèrnole, l Atriol de la Cros e enfin l é rivà a Zenzenighe.

Co l é lugà, la fiera la era encora abastanza bela. La “fiera de Sant Andrea” l era la fiera dei animai: l era cavai, mus, caore, fede. Entant sto Zilo l avea catà altri om e el s avea pert via a ciacolà: en soci un, en soci chel aoter, don a se beve en got cua, don a se beve en got là, ensoma l era not e l avea encora da tornà a casa.

“Tocarà me envià!” l à pensà a na zerta ora. Ma ormai el s avea fenì fora i soldi, no l avea gnanca pì na palanca; chel che l era pedo, no l g avea ciot nia a sua femena e a chi tosat. L era anca en cin bandol parché l avea bevù en mucio de chèno. “Po ben! Diron en inte pan pian!” Inte par strada, co l é rivà a Mulan, là da la siega l à sfrazà inte par le scarsele e l à catà encora na palanca. Avé da savé che apede a la siega l era na ostaria. “E ben! Dirai inte a me beve en got: tanto, ormai, chel che l é fat l é fat !” l à dit.

Par fala curta, l é dut inte, el s à bevù sta palanca e dopo l à passà el pont. Sora el pont l era en casel di Ghisiei onde che se catea le strighe. Là le balea, le sonea, le cantea, ma no le volea che nessuni i le vedesse. A sta du nte strada el le sentia e alora gh é venù de dì su a vardà inte. Entant che l slonghea el col pì che l podea par coriosà, una la lo à vist! Caro mio! Cande che el s à nascort l é venù du, la fat el saot del mur. “Oh Dio – el dis - una la m à vist! Sucedaralo chè?” Oramai la é fata. En cin balucante el và en su.

L era en bel ciaro de luna. Sot la ota de Van de Col l ocio ghe porta da bas. L era na bela bala!

“Farala chè là na bala nte strada?” El và via par vede meio: “L é en gem de fil!” el dis.

“Ma varda che polit! Son proprio content! A fiera no g ai ciot nia a la femena e a chi tosat. Co sto gem de fil la Zieta la ghe farà almanco en per de caozet!” E el se lo met nte scarsela.

Pan pianot el ciapa el troi e el riva a Zelat. El girolea en cin dintorn prima de dì da inte a casa.

“Pèta !– el dis – Varde nte scarsela che non me l ave pert, sto bel gem de fil!”

El met la man nte scarsela e po el la tira fora.

“Ma che fret e umido che sente!” El ciapa coraio, el torna mete du la man e el tira fora chel che l era inte: “Ma! …..Elo chè cua ? …….” El varda meio e pien de marevea el dis a gran vers: “Na scarpotola de mus !”

La scarpotola la s avea anca en cin desgiazà a stà nte scarsela.

“E ben po! Che ensemenì sone! M ave ciot su na scarpotola de mus po?” El ciapa e l ghe caza via na scarpada.

La scarpotola la và via e la và a bate nte la magnadora del porzil del Tini di Tach.

Propio ente chel mentre el sent tuta na bacanada: “Ah, ah ! ah ! ah ! ah ! ….”

L era l orco che g avea mandà su le strighe par castigalo! Da la paura che l à ciapà el se l à fin fata nte le braghe.

Cande che l é dut a casa e che l é dut inte par porta, alora alora la fin de la s-ciona la é stada propio bela.

Sua femena, apena che la lo à vist en te chele condizion la g à osà: “Condut de n vege! Te t à enpienì le bigonze! Te ghe n avarà bevù assai sbòrz. ” !

(La Valada)