Ra tosa che vardaa ra oches

Da Wikisource.
Fratelli Grimm

Ernesto Majoni Coleto fiabe letteratura Ra tosa che vardaa ra oches Intestazione 13 novembre 2015 50% Da definire

Ra tosa che vardaa ra oches

dei

Fardiei Grimm

L ea na ota na vecia rejina, che r aea pardù l sò òn.

Ra rejina r aea na fia, che ra i vorea un gran ben e l ea ra sò consolazion. Co r é cresciuda, chera bela tosa ra s à fato noiza del fiol del ré de un paes indalonse. L é ruà l dì che r à abù da moe par darsonse el sò sposo.

Duta pascionada, ra rejina r à cognù saludà sò fia. Ra no n é ‘suda a ra scorse, parceche ra no podea lascià i afare del palazo, ma ra i à dà drio na tosa che ra fejesse l viaso con era e doi caai, un par ra tosa e chel outro, che l aea gnon Falada, par era.

Falada l ea un caal fora del solito, parceche l ea bon de parlà. Ra rejina r à enpì i baules de sò fia de oro, ‘soies, tera e seda, duto chel che vorea esse inze ra dota de na prinzipessa. Ignante de ra scorse, chera bona mare ra s à taià un diedo co na britola e r à fato tomà ‘sò tré jozes de sango sun un fazoreto. Ra i l à dà a sò fia e ra i à dito: “Portetelo senpre drio: el te precurarà e l te dajarà na man canche t aras bisoin.”

Ra tosa ra s à scondù l fazoreto sote ra peza dal sen, r à brazorà su sò mare, r é montada sun Falada e co ra tosa r é moesta. L ea na ‘sornada gran ciouda, e a ra prinzipessa i é vienù alolo siede. Ruades pede un ru, ra i à damandà a ra tosa. “Te preo, desmonta dal caal e enpe na copa de aga inze l ru. Ei na gran siede e vorarae bee.” Ra tosa, na sfazada e gran superba, ra i à respondù: “No son ra vostra massara. Se aé voia de bee, desmontà dal caal e ranjave.” Ra prinzipessa r é desmontada, r é ‘suda a bee e soteosc r à dito: “Oh Signor, ce na umiliazion che me tocia padì”. Ra jozes de sango es i à respondù:
“A ta mare un gran dolor el i fejarae mal de cuor”.

Ra prinzipessa ra no n à dito outro, r é montada danoo sul caal e r é moesta. El soroio el petaa e l ea un gran stanfozo. Dapò de aé fato un outro toco de strada, a ra prinzipessa i é vienù danoo siede. Con creanza, zenza pensà che ra sò tosa r ea propio sfazada, ra i à damandà danoo: “Me portaraesto na copa de aga?” Ra tosa ra i à respondù secada: “Tolevera Vos r aga, se aé siede. Là l é l ru.” Ra prinzipessa r é vienuda su duta rossa, ma ra no n à dito nuia. R é desmontada dal caal, r é ‘suda pede r aga e r à dito soteosc: “Oh Signor, ce na umiliazion ”. E ra jozes de sango es i à respondù:
“A ta mare un gran dolor el i fejarae mal de cuor”.

Ra tosa r ea cuzada ’sò e ra piansea: in chera l fazoreto l é tomà fora da ra peza e l é ruà inze r aga, che ra l à menà via zenza che era s inacorsesse. Ra s à inacorto inveze ra tosa, che r à abù caro che ra prinzipessa r aesse pardù el sò fazoreto e r à pensà de ciapà tratavantaso.

Coscita, canche ra prinzipessa r é montada danoo sul caal, ra i à dito “Ades Falada l é mè: toleve chel outro caal, despoiave e dajeme i Vostre sarvije. Vos ve betaré su i miei”.

Ra prinzipessa ra s à viestì coi sarvije de cher outra tosa e ra no n à oussà se voltà contra. Da canche r aea pardù l fazoreto, r ea pi malsegura e ra tosa catia ra fejea de era ce che ra vorea. Ra i aea dà ordin de taje e ‘surà de no i dì nuia a negun, sedenò ra r arae copada. Falada el vedea e l scotaa duto, e l tienia a mente.

Dapò de un gran viaso, ra femenes es è ruades dal castel e es é ‘sudes inze. El prinzipe, che l spetaa ra sò noiza, l i é ‘sù alolo incontra, l à dià ra tosa viestida da prinzipessa a desmontà dal caal e l r à menada su par sciara, inze ra cameres del palazo.

Ra vera prinzipessa r é restada sun sorei, pede i caai. El ré, che l ea sun funestra, el s aea inacorto che ra tosa r ea na bela e ra vardaa fora da sciora, e l é restà incantà. Sora pensier, l à darsonto sò fiol e ra noiza inze ra camera del trono. El ré l i à fato bon azeto a chera che aea da deentà sò nora e l r à invidada a ‘sì a vede l castel: ma l se tormentaa, a pensà a chera tosa coscita na bela e pascionada che l aea vedù ruà.

Fin che i caminaa par l orto, el ré l i à damandà a ra prinzipessa fouza ci che l ea chera bela tosa che l ea vienù con era. “Ah, chera là l é na massara che m ei tolesc par me fei conpagnia. Ades no sei pi ce min fei: Vos no n aeo algo da i dà da fei? No vorae che a stà deban ra deentasse massa pegra.”

El vecio ré l s à betù a pensà: inze l castel i aea ormai dute un laoro, e l no saea propio ce i dà da fei a ra tosa. In chera l à vedù passà l guardian de ra oches e i é vienù un pensier: “Ra podarae dià Coradin, el tos che l varda ra oches. Na man de pi ra ‘soa senpre.”

Ra prinzipessa fouza ra se ra godea: na tosa coscita nobile che ra se redujea a vardà ra oches! Zenza fei vede cuanto che r ea contenta, ra i à respondù: “Gramarzè ben, ré: l é anche massa par chera serva, e penso che ra see pi che contenta.”

E coscita chera por tosata r é stada menada là da ra stales, agnoche l ea l purinei. A Coradin i é stà dito che r aea da i dià, e da in chel dì r à abù da i tende a ra oches del ré.

Ra s à usà alolo a chel laoro da serva, e ra no i à mai dito a negun ci che r ea. R aea massa festide de chel che i aea dito ra femenata che ra i aea fato fei chera fin.

Poco dapò, ra sposa fouza r à scomenzà a no se ciatà pi. Ra prinzipessa r ea stada betuda a posto, ma se Falada l scomenzaa a parlà e l contaa l inbroio che l aea vedù fei? Ra tosa ra no podea ris-cià. Coscita r é ‘suda dal prinzipe e ra i à fato mile jeste, condirmo: “Prinzipe, i fejassao un piazer a ra vostra noiza?” “Tosa, dijeme chel che voré, e ió ve l fejo alolo. Donca, ce mancelo?” “Mandà a ciamà l becher e dijei de mazà l mè caal” r à dito ra tosa.
El prinzipe el s à fato tropo de mereea de chel che ra i damandaa e l à vorù saé l parcé. “Par viaso el s à inonbrià e ei ris-cià pi de na ota che l pete ‘sò. L é un rozo salvatego e l merita de esse mazà. Poco parsuaso, el prinzipe l à fato ciamà l becher, che l à mazà. l caal. Canche ra tosa che vardaa ra oches r à sapù che Falada l ea morto, ra s à avelì no sei cuanto: el sò caal, che l r aea menaa daparduto, l ea morto!

Coscita r é ‘suda de scondon dal becher e ra i à dà na moneda de oro, parceche l i fejesse un piazer.

Inze inze l muro de ra zità l ea na gran porta, agnoche Coradin el passaa da bonora par menà ra oches inze ra vares e da dassera par res menà danoo inze l purinei.

Ra tosa ra i à damandà de picà su, sote chera gran porta scura, ra testa del sò Falada, coscita che ra podesse se ra vardà co ra passaa da chera. El becher l à azetà e l à picà ra testa su sote ra porta. Negun outro el s arae inacorto de ce che l ea su sote.

Del indoman bonora, ra guardiana r é passada da chera con Coradin e ra oches. Sote ra porta, r à indujià e r à dito:
“O mè Falada, che te sos ca sora picà su...”
E l caal el i à respondù:

“Prinzipessa mea pascionada,
canche ta mare ra saarà ra verità
dal mal el sò cuor se ronparà”.

Ra tosa ra no n à dito pi nuia. Avelida e zenza daerse bocia, r é ruada inze ra ares agnoche Coradin el menaa ra sò oches. Ra s à scentà ‘sò su r erba e r à molà fora ra derzes par res petenà. Coradin l à vedù chi ciaei che lujia al soroio come formento maduro, el no n é pi stà bon de se tienì e l i é ‘sù pede par in sbreà fora doi, ma ra tosa ra i à dito:

Sofia sofia vento bel fesc oujorà l sò ciapel
che l i core drio pi che l pó
fin che i ciaei no m ei fato su.

In chera l é vienù fora un ariata che r à fato oujorà via l ciapel a Coradin, un bel toco pi in là. Canche l tos el proaa a l ciapà, el vento l lo tiraa senpre pi in là. Canche Coradin l é ‘sù adora a brincà l sò ciapel e l é tornà da ra tosa, ra s aea ormai petenà e fato su i ciaei. Coradin el sin à abù inparmal e l no n à pi parlà fin da dassera, co l é stà ora de tornà dal castel.

El dì dapò l é suzedù conpain. Co r é passada sote ra porta, ra tosa r à dito:

“O mè Falada, che te sos ca sora picà su...”
E l caal l i à respondù:
“Prinzipessa mea pascionada,
canche ta mare ra saarà ra verità
dal mal el sò cuor se ronparà”.

Ruade in canpagna, ra tosa ra s à molà fora i ciaei e Coradin l i é ‘sù pede con chera de in sbreà doi, ma era r à ciamà r aria, che r à fato oujorà via l ciapel. Canche el l à brincà danoo, ra tosa ra s aea beleche fato su i ciaei.

Coradin l ea come l bisc e in chera sera l é ‘sù dal ré. “No voi pi i tende a ra oches co ra guardiana noa” l à dito. “Cioide po? Ce mal t ara fato” l i à damandà l ré.

“Ra me mincionea e ra fesc un grun de scherze” l i à respondù Coradin, e l i à contà de ra testa del caal che parlaa sote ra porta e de r aria sul pra che i fejea oujorà via l ciapel.

El ré l é restà a scotà chera storia, ma ‘sà che l saea che Coradin el no n ea duto in ordin, el l à scorto e l i à dito: “Fesc chel che t as senpre fato. Doman bonora mena fora ra oches con chera tosa.” Coradin el sin é ‘sù duto secà ma l ré, che l s aea intaià de algo, l à vorù ‘sì a vede ce che suzedea. Coscita del indoman l i é ‘sù drio de scondon ai doi guardiane che i moea co ra oches. Sote ra porta scura el ré l à sentù ra tosa che ra parlaa co ra testa de Falada:
“O mè Falada, che te sos ca sora picà su...”

E l à sentù anche l caal che l i respoindea:

“Prinzipessa mea pascionada,
canche ta mare ra saarà ra verità
dal mal el sò cuor se ronparà”.

El vecio ré l i é ‘sù drio ai tosate fora par ra ares, l à vedù ra tosa che ra se molaa i ciaei e ra dijea:

Sofia sofia vento bel
fesc oujorà l sò ciapel
che l i core drio pi che l pó
fin che i ciaei no m ei fato su.

E fin che r ariata tiraa, Coradin el corea e ra tosa ra se petenaa.
Co l à vedù duto, el ré el sin é tornà inze l castel.
Ancora in chera sera, l re l à mandà a ciamà ra tosa che vardaa ra oches.

“Pizora mea, me piajarae capì parceche te fesc coscita. te parles co ra testa de un caal e te fesc core chel por tosato in ca e in là drio un ciapel” l i à damandà l bon ré. Ra tosa r é deentada su duta rossa: ra vardaa ‘sobas, ma ra i à respondù ferma: ”Ré, no pos ve l dì. Ei ‘surà de no dì nuia a negun de chel che proo: se l fejesse, morirae.” El ré l à proà a fei de duto parceche ra se pandesse, con bela paroles e anche con burtes, ma no n é stà nuia da fei: ra prinzipessa ra no n à pi daerto bocia.

‘Sà che né co ra bones né co ra caties l no vienia in nuia, l ré l i à dito a ra tosa: “Se no te vos parlà con me o con calchedun de outro, contì l tò segreto al fornel, coscita almanco te podaras te sbrocà fora zenza tradì chel che t as ‘surà”. Dito chesto, el sin é ‘sù.

Ra tosa r à betù ra testa inze inze ra bocora del fornel e ra s à lagnà: “Son ca sola e zenza negun. E pensà che ra prinzipessa, ra noiza del prinzipe son ió … Ci sà cuanto che padirae mè mare se ra saesse che me tocia vardà ra oches e al mè posto l é ra mè massara …”
Da ra camera là pede, l ré l aea scotà duto, parceche par vede se ra tosa ra se pandea l aea poià su na rea sul canon.

Zenza pensà sora, l ré l é coresc inze ra sala agnoche ra tosa ra spetaa. “T as fenì de padì, pizora: ades sei l tò segreto e ra tò vita ra canbiarà. No te suzedarà nuia de mal se te stajaras ca e te fejaras chel che te digo. L é ora che te te betes su danoo i sarvije che te speta.”

L à petà ra mas, l à ciamà i famesc e l s à fato portà sarvije e ‘soies.
Viestida come na prinzipessa, ra tosa r ea propio na gran bela.

“Ades ei solo da ciamà ca mè fiol e i fei saé ra verità: l é ora sonada che ra sposa fouza ra viene ciapada in falo!” l à dito l ré.

Sa pare el l à ciamà, e l prinzipe l é ruà là de coren. Co l à vedù ra tosa che vardaa ra oches viestida con sarvije de lusso e na bela come l soroio, el s à stremì e l à scomenzà a checà:
“Ce elo suzedù? Parcé elo ca ra guardiana?”

El ré l i à contà duto l inbroio che i aea fato inpó ra schena.
“Chera tosa invidiosa ra s à fato passà par ra sò parona, ra prinzipessa. Ra r à menazada, obligada a se viestì come na poereta e taje. Se no n aesse fato na furbaria par me capì fora, sta bela tosa ca ra sarae ancora fora par canpagna a vardà ra oches e tu te t araes maridà co na femena boujiona e catia.”

El prinzipe l s à insoneà ‘sò daante ra prinzipessa e l i à damandà che ra l pardonasse. “Ades no n on da se pande: no n on da i fei saè a chera inbroiona che on capì ce che ra fejea sote aga. Co l é ora, ra ciaparà duto chel che ra se merita” l à dito l ré. Par ra nozes del prinzipe l é stà paricià na gran zena, e l é stà invidà i amighe, chi che conoscea l prinzipe, i nobiles dei paese là daejin e un grun de musicantes par tienì dute alegre.

El sposo l s à scentà ‘sò sun toura co ra prinzipessa vera da na banda e chera fouza da r outra. Ra prinzipessa fouza, inbarlumida da ra bela tosa misteriosa che r aea pede, ra no n à conosciù ra sò parona.

A ra fin de ra zena, fin che ra ‘sente ra ciacolaa, ra scotaa i musicantes che sonaa e ra balaa, el vecio ré l s à betù pede ra tosa catia.

“Cara, voi te fei indonià algo” l i à dito l re. “Par te, ce se meritera na femena che ra i à contà bales e r à inbroià l sò ré?” E l i à contà ra storia. Ra tosa ra no n à capì l inbroio che l i aea fato l ré e gnanche che ra storia l ea ra soa. Zenza tanto pensà sora, r à respondù:
“Chera femena ra se merita de morì. L é l castigo iusto par ci che l à inbroià l ré e fato tanto del mal.”

“Chera femena te sos tu, donca te te merites el castigo che te t as dà” l i à dito l ré, duro. Coscita chera delenganera r é stada menada via e r à abù l castigo che ra se meritaa. Co l é fenì duto, l prinzipe l à maridà ra sò vera noiza, e insieme i à goernà l paes par un grun de anes, in pasc e in armonia.