Pagina:De Marchi - Milanin milanon.djvu/55

Da Wikisource.

— 53 —

mè Luis, quanto pregà che hoo faa in quell’ann! e man man che vegneva Natal, me sentiva ona man che me quatava el cœur... ona man sotterrada, la man del mè fiœu... Te regordet, Luis?

— Me regordi.

— E pœu on bel dì la Rosina l’è andada anca lee. L’ha miss el so vestii de sposa, l’ha faa su ona valisetta, l’è vegnuda denter e: «Ciao, mamma — l’ha ditt — mi voo». E l’è andada che la pareva on usellin che scappava de gabbia. L’è andada col sò prestinee e... «ciao mamma!» — E inscì vun per volta, chi de chì chi de là, se svœuja la cà. I vècc hinn mort e nûn, pover gent, semm chì denanz, a sto fœugh a drizzà di castej coi bacchitt, a rugà nella zèner del temp passaa. S’ciavo, pazienza, el mè grís! l’è almen ona zèner calda, l’è