Pagina:Storia di Santa Genoveffa.djvu/15

Da Wikisource.
Vai alla navigazione Vai alla ricerca

— 4 —

Tegnet’l tres prejent al pingsìr e al cour, sceoucche t’has imparè da nos; nè jì mai fora d’les strades santes, ch’ ’l Signur cung sua vita e dottrina t’ha mostrè. Se t’ i restes dagnora fedele, nia atramentr, che cina de sengn’, pudungfe nos pungsè a tè zenza fastide, e stlù ’ng dè nousc’ oudli in pesc’.“ Soung chesc’ s’ la tira la Uma a sè, e dutt scomouta e dal grang pittè ēla appena bona de gnì cung chestes cat’r parores: „Aieste fortuna, mia Genofefa, ’l Signur t’accompagne. O mi Di! ci ch’ el t’aspetta a tè nè sai, mo ’ng rī presentiment mè stranc’ ’l cour. Pur at’r este dagnora stada na bona fìa, t’ ēs nosta felizitè soulla terra, nè tenes as mai fatt ’ng desplajei: mantegnete ingsceou incie da chilò inant. Straverdete da vigne aziung, che te fajess’ vergogna dang da Iddì e tu genitori. Ciamò naota, mantegnete prossa, e dutt jarà bung: e se n’ essung plou da s’udei soung chesta terra, ciara de m’ arjunje cung bones operes in Ceìl.“

Dō chestes parores s’oji intrami dui verso ’l conte: „Fì,“ i diji, „ella sii cung tē, el vegne cung tè ’l tesoro plou prezioso de nosc’ cour, de tè veramentr degno! Ah, porti amur, e fa impara da Pere e Uma“. Dutt franco impormett ’l grof, colla sposa injenedlè, a recev’r la benedisiung dai Genitori.

Ing chel moment comparesc ’l Vesco Idolfo,