Pagina:Porta - Poesie milanesi.djvu/163

Da Wikisource.


Ma la Lilla, che Teva arent a lee
Quattada giò cont on sciali noeuv de Pranza,
App)cnna che la sent quii dodes pee,
La salta in terra, scovana giò per stanza
El sciali noeuv, e bojand a pu non poss
Con tutt e quant el fiaa di so trii goss.

E boja, e boja, e rogna, e mostra i dent,
Don Malacchía, che l’era un poo fogos,
Vedendes rott in bocca el compliment,
El perd la flemma, e el ghe dá su la vos
E menter el ghe dá de la scccada
El fa l’att de mollagh ona pesciada.

On’orsa (come disen i poetta)
Che la se veda toeu da un cacciador,
O ferí on orsettin sott alla tetta.
No la va in tanta rabbia, in tant furor,
Come la va Sustrissima a vede
Don Malacchía cont in aria el pè.

Per fortuna del ciel, che la Lillin,
Con quell intendiment che l’è tult so,
L’ha savuu schiva el colp in del sesin
Col tira arent la cova, e scrusciass giò;
Del restant, se no gh’era sta risorsa,
Vattel a pésca cossa fa quell’orsa.

Schivaa el colp, descasciaa don Malacchía,
Even i coss asquasi quiettaa,
Giá la dondava la cappellanía
Sui ceregh de quij poch cinq candidaa,
Quand on olter bordell, on olter cás
El ne manda anmò on para in santa pas.

E l’è che l’illustrissema padronna,
Menter la va a cuu indree sul canapè
Per mett in stala quoniam la personna,
Stada in disordin per l’affar del pè,
In del lassass andá.... cajn, cajnl...
La soppressa col sedes la Lillin.