Pagina:Stóries e chiánties ladines.djvu/123

Da Wikisource.

N’ òm inchiĕ s’ ála şëgn ciafé,
Dĕ la orèla ála dĕ stlafé.

Mò l bon nĕ důren sůn keš mon,
Destorbè orons avëi nóš son;
Chi Féfa ‒ këš fóva só inòm ‒
Nĕ sĕ contënta den pròs òm,
Den bèl méš invidiè ta tan’,
Dĕ dòi mitons lapró bī san’;
Frada, stala mèč i dís t’ lèt,
Baodian del laů́r, k’ i è masa stlèt.

N dí fo̅́la sentada sů n scagn,
Scèkĕ sciòra a̅́la dër fat n bagn:
Na chialza tëgnela t’ la man
E matiëia còl fi del salvan;
Da desenòşa ála spó scraiè:
“Šĕ keš fi fòs pů tóš revè!”
Revè è sté l fi tĕ kël momënt,
Mò dī a dorè spó l pentimënt.

Tan plů contënt’ fo̅́ ki dĕ Cól;
La bèla péž da iló trés fo̅́l;
La gaoža fóva l bon salvan,
Kĕ důt’ odóva iló dër gian;
Dal dí laorāl t’ chiaşa e mažon,
Daidā patrona, fant’, patrón;
Bon e̅́l da ferlé, siè, restlé,
Sfënĕ lëgna, mené e ožoré.

Dĕ noet spó, can kĕ důt’ dormi̅,
Toro̅́l bīsces, castrons, agnī
E parā důt cant a mangiè,
Bèl kīt zënza fa romů e scraiè;
Con gran festidĕ i fégel l guér,
Cīs can kĕ la lůna dá tlér;