Ra Sireneta

Da Wikisource.
danese

Hans Christian Andersen Ernesto Majoni Coleto fiabe letteratura Ra Sireneta Intestazione 13 novembre 2015 50% Da definire

Ra Sireneta

de

Hans Christian Andersen

      • ò in fon del mar l ea na ota, ma fosc l é ancora, un gran bel

mondo. Agnoche r aga r é pi zeleste, stajea ra ‘sente del mar. La ‘sò crescea un grun de piantes, e pesc grei e pize de dute i colore i corea intrà i rame dei brascioi pi oute. Inze meso l bosco sote r aga l ea l castel del ré, fato de corai rosc e bianche, con portes e funestres de anbre e de viere.

El ré del mar, vedovo da anes anorum, el stajea con sa mare, na vecia navigada e sciora, ma coscita sciora che par se fei conosce r aea dodesc steles de mar tacades su sun na coda longa longa.

Ra nona r arleaa con amor ra sò sié neodes, prinzipessa ‘soenes e duta beles. Ra pi bela de dutes l ea chera pi pizora: r aea ra pel de velù, i oce pi zelestes del mar, i ciaei longhe bionde e na gran coda da pesc che ra lujia come l oro. Ra ‘suiaa con sò soreles inze l orto del castel, e come eres r aea na èra duta soa, agnoche ra betea ‘sò ra piantes e i fiore che i saea pi biei.

Sò soreles es aea fato i orte che someaa pesc, pize, grei e ancora pi grei: ra pi pizora inveze r aea fato na èra tonda come l soroio e r aea inpiantà inze fiore rosc conpain del fo. Inze meso r aea betù na statua de marmo de un bel tos, tomada ‘sò inze r aga da na barca che ra s aea fondà. Ra sireneta r ea inamorada de chera statua, e no passaa un dì che ra no se vardasse l sò pupo de marmo. Là pede r aea betù ‘sò un talpon dai rame longhe e che i domaa, che l i fejea onbria e l slecaa ra statua.

Da pizora in su, ra sireneta r aea senpre abù acaro scotà ra stories sul mondo dei ome che i contaa sò nona. “Me contesto un outra storia de i ome?” ra i damandaa despes. “Nona, can pode min ‘sì fora de r aga a vede l zielo e ra tèra?” “Co te conpiras chinesc ane, come tò soreles” ra i dijea sò nona. ‘S“Alora ei da in spetà outre zinche …” ra i respondea ra prinzipessa duta despiajuda.

Ra sié soreles es ea nasciudes una drio r outra, e propio era, ra pi pizora, chera che r aea pi chiza de dutes de conosce l mondo de i ome, r aea da spetà de pi.

L é ruà l dì che chera pi granda r à conpì chinesc ane, e r à abù derito de ‘sì fora de r aga. In chel dì duta ra soreles es ea pitosc ajitades. Ra nona r à petenà ra pi granda, ra i à fornì ra coda con oto steles de mar e ra r à saludada. Era r à saludà dutes e ra s à betù a nodà.

Co r é tornada ‘sò, r aea mile robes da contà: sò sorela pi pizora, scentada ‘sò daante dutes, ra stajea a ra scotà duta incantada e ra pensaa …

“Ce bel se destirà sora ra ondes sote ra luna, e vardà ra zità piena de lumes che somea steles, scotà ra ‘sente che ra ciacolea, ra ride e ra cianta!” r à contà ra pi granda.

Un an dapò, ra seconda sorela r é ‘suda fora de r aga, e co r é tornada ‘sò r à contà del sol ros come l fo canche l fioria e de i sò raje, che i incoloria de oro r aga del mar.

L an dapò ancora i à tocià a ra terza, chera che r aea pi corajo. Era r à nodà fin agnoche un gran ru l se biciaa inze inze l mar. “Ei vedù coles biei verdes, viles, cianpe de ua e bosche. E ‘sò par pede r aga alcuante pize, che i se corea drio sul lido. Canche i s à bicià dute insieme inze inze r aga, anche ió m ei bicià inze drio de lore. Por pize, ei da i aé spasemade, parceche i sin é scanpade alolo e i craiaa …”

Un an dapò i à tocià a ra cuarta sorela. Era ra sin é stada senpre inze r aga e ra se fejea portà da ra ondes.

Ra cuinta ra conpia i anes d inverno, e r à contà duto outro de sò soreles, gouja che r à vedù robes che eres es no n aea vedù. “Co son ruada fora de r aga, daante de me vedee crodes de jaza che se vedea fora par fora” r à contà. “Epò l é vienù su ra ondes, grandes e negres, ra neoles es à cuerto su l zielo e intrà i jaze s à betù a tonà. Su ra naes, i marinare spasemade i vardaa de se tirà a sosta e se sentia ra brees che zigoraa e i cride de i ome che i vardaa de scanpà a ra jaza e a r aga che crescea. L ea gran bel, e l me fejea festide: fin che see scentada ‘sò sun un dei toche pi oute, daante de me tomaa ‘sò saetes che es lasciaa sul mar striches de fo.”

Ra sireneta ra scotaa incantada, e i vienia senpre pi ra chiza de vede anche era chel mondo che ra no conoscea.

De ra otes ra soreles es se tolea dutes par man, es ‘sia fora de r aga e es ciantaa drio ra naes che sin ‘sia. Ra pi pizora ra res vardaa e ra sospiraa, piena d invidia.

A ra fin, anche ra sireneta r à conpì chinesc ane. Sò nona ra r à arghenada par ra zerimonia, ra i à petenà chi biei ciaei longhe e ra i à fornide co na corona de ‘see bianche. Dinultima, r à tacà su su ra coda oto bela steles de mar.

“Ahi, nona, es me fesc mal!” r à dito ra sireneta. “Se te vos esse na bela, t as da padì nafré anche tu” ra i à respondù ra vecia. “Va pura, ades. Te sos pronta!”

Ra sireneta r ea contenta: ra s à betù a nodà, e co r à tirà fora ra testa da r aga, el soroio l ea fiorì da poco e r aga e l zielo i lujia de mile lumetes color de l oro.

El mar l ea ceto, e daante de era l ea na gran nae ferma che ra se nanaa inze r aga. Da ra nae vienia fora ojes e musica. L aea da esse na festa, se sentia ‘sente che ciantaa.

Ra sireneta curiosa r é ‘suda pede ra nae e r à vedù algo che l r à lasciada de ‘ses. Su su l ponte l ea un prinzipe, ‘soen, co i oce e i ciaei negre. Chel prinzipe l ea un gran bel, e l i someaa del duto al tos de ra statua inze r èra de ra sireneta. Era ra no n ea propio bona de fei demanco de l vardà. L aea coscita un bel far da nobile: cemodo che l se moea, el caminaa, el parlaa …

L ea ormai tarde, ma ra sireneta ra i stajea drio a duto chel che fejea l tos e ra no s à gnanche inacorto che l mar l ea deentà catio. L é vienù fora un ventazo, ra ondes es s à ingrossà e s à noolà su duto, con neoles da pioa. Inze poche menute l mar l é deentà senpre pi catio. Ondes senpre pi grandes es à sgorlà su ra nae: el brascion de meso el s à scaazà come un ramo e l é tomà ‘sò sul ponte. I marinare i s à dà da fei par se salvà, ma ra pi parte r é ‘suda sote aga e con lore anche l bel prinzipe.

Ra sireneta r à vedù che l tos el sparia intrà ra ondes, negres e da jaion. Dinprin r ea contenta, parceche ra pensaa che el podesse i ‘sì drio fin ‘sò in fon del mar, ma dapò de nafré ra s à pensà che i ome i no pó vive inze r aga …

Alora ra s à betù a nodà, sbelta come na fogora, par ‘sì a i dà na man. Ra s à bicià inze intrà ra ondes e r é ‘suda adora a se l tuoi sun brazo e l tirà fora de r aga, chel tanto adora.

De l indoman, el mar el s aea chietà. Dapò de ra sboera de chera burta note, el soroio l ea leà inze l zielo color de ruosa. El tos l ea bianco come ra statua, ma ra sireneta ra l sentia respirà, e someaa de sentì r arieta de d ausciuda.

Ra s à betù a l vardà, inamorada, un toco a ra longa, e ra l à buscià. Epò ra l à buscià danoo, parceche ra vorea che el tornasse in ca. Solo in chera r à vedù ra tera.

Daante i oce r aea na gran strica de lido bianco, agnoche r à betù ‘sò el prinzipe. Poco dapò r à sentù sonà din don: l ea ra cianpana de un convento là daejin. Ra sireneta r à sentù calchedun chel parlaa sote osc e r é ‘suda chel tanto adora a se bicià danoo inze r aga e se sconde inpó un sas.

L é ruà decoren un ciapo de tosates. Una r à vedù chel tos destirà sul lido e ra i é ‘suda alolo pede. R à tirà un crido, e duta ra sò amighes es é ruades intor chel tos. Canche l à daerto i oce, l prinzipe l à vardà riden ra tosa che l aea daante. De seguro l no podea saé che l ea stà un outra a l tirà in ca da na burta fin, e par chesto ra sireneta r à sentù na stiletada inze l cuore. Ra s à bicià danoo inze r aga e r é coresta a se sconde inze l castel de sa pare, ‘sò in fon del mar.

Ra sireneta r ea senpre stada ceta e spavia. Da in chel di r é ‘suda senpre peso. Sò soreles es i damandaa despes che ra i contasse ce che r aea passà, ma era no i à mai dito nuja. In ciou de tanto ra nodaa fin agnoche r aea lascià l prinzipe, ma – s intende - el el no n ea pi là. E co ra tornaa ‘sò in fon del mar, par se consolà ra se strucaa su ra statua inze orto.

A ra fin ra no s à pi tienù, e a una de ra soreles ra i à contà duto chel che i ea capità. Chesta ra i l à contà a ches outres e a duta ra sò amighes. E un amiga ra i à contà a dutes agnoche l ea ra ciasa del prinzipe.

Na sera sò soreles es i à dito a ra sireneta: “Vien con nosoutres, on da te fei vede algo de bel.” Es s à tolesc par man e es é ‘sudes fora de r aga, fin là dal castel del prinzipe. Da incraota, duta ra notes, ra sireneta ra moea da ciasa de sa pare par ‘sì inze l castel del prinzipe. Ra nodaa fora par el fos che corea inze l orto, iusto sote l piol agnoche se daersea ra camera del prinzipe. “Ah, se podesse restà senpre con el …” sospiraa ra sireneta canche ra l vedea, e r aea senpre pi chiza de ‘sì a stà intrà i ome. Un dì r à pensà de i damandà a sò nona: “Nona, se i no se sofea, i ome poi vive in eterno o mori come nosoutre?” “I à da morì anche lore, e i vive tanto manco de nos. Nosoutre vivon trezento ane, e co ra vita se fenisce deenton jaion de mar. Inveze lore i à n anema che no more mai, che ra vive anche canche i no n é pi su ra tera e ra rua fin su su ra steles pi beles” ra i à respondù ra vecia sirena. “Nona, pode aé anche ió n anema che no more mai e vive in eterno?” ra i à damandà ra sireneta. “Dajarae zento ane de ra mè vita par deentà anche ió na femena...”

“No stà a dì monades!” ra i à respondù sò nona. “Solo se un òn el te voresse pi ben che mai e l te maridasse, te podaraes ciapà nafré de ra sò anema e te podaraes aé anche tu un anema che no more mai. Ma par chesto te tociarae t in ‘sì par senpre dal mar. T araes da lascià ca ra tò coda de pesc, par aé chera doa zocores che i ome i ciama janbes. No pensa pi a chel, pensa mo inveze a ciantà, balà e te ra gode.

Nosoutre ca ’sò in fon del mar sin stajon polito e no n on pensiere: se passon i nostre anes in alegreza, co l é ora saron contente de se nanà in eterno intrà ra jaia del mar.”

Ra sireneta ra no n ea tanto parsuasa. In chera sera r é ‘suda a fei festa inze l palazo del ré, ma r aea na gran pascion e dinultima –inze l castel i ea ancora dute che i ciantaa e i ridea - ra sin é scanpada e r é ‘suda a se sconde inze l sò orto.

“Voi deentà na femena anche ió” ra s à dito. ”E ‘siarei adora a l fei.” Duta parsuasa de scanpà via dal mar, ra sireneta r é ‘suda fin ‘sò in fon, inze l cianton pi scondù del regno de sa pare, là agnoche stajea ra Stria del mar. “Era ra me diarà a aé chel che voi” ra pensaa, fin che ra ‘sia ves ciasa de ra Stria. Sarpentes, biscioi e andes es fejea de duto par ra ciapà. El sò cuore el petaa forte, ma ra chiza de ‘sì a stà co l òn che ra i vorea ben r ea pi forte.

Fin che ra nodaa, r à vedù un grun de naes seporides e marinare sofeade, e co l é ra fin r é ruada da ra Stria, inze na ciasa fata de osc bianche. Ra ordia r ea sun sorei, e ra macoaa un rospo che l i magnaa fora de man. “Sei ben parceche te sos ca” ra i à dito ra Stria, “e penso che tìebes fato na castronada. Ma te fejarei aé chel che te vos, e da ra tò coda de pesc vienarà fora doa janbes, coscita che te podes ‘sì a stà col tos che t i vos ben, fei che l s inamore de te e aé anche tu r anema de i ome.

Te sos ‘suda chel tanto adora, parceche doman sarae stà massa tarde, e t araes abù da spetà un outro an par me damandà sto piazer. Ades te paricio algo da bee, t aras da te l tuoi drio e l bee su su ra tera, ignante che lee l soroio. Canche te l aras beù, da ra tò coda spontarà fora doa bela janbes. Es te dorarà, e ogni ota che te caminaras te somearà de poià ‘sò i pès sun un cortel ben guzà. Te ‘siaras istesso adora a balà, e te balaras lesiera come negun outro su tèra, ma i tò pès i sangonarà. Se te azetaras duto chesto, ió pos te dià”. “Aì, aì, azeto” r à dito ra tosa, duta parsuasa.

“Ma recordete - ra i à dito ra Stria – che no t as pi da tornà ‘sò da ta pare: t as da tin ‘sì par senpre. E se l prinzipe el no te vorarà pi ben e l tolarà un outra tosa, el dì dapò che l s à maridà te moriras e te deentaras jaia de mar. Epò t aras da sacrificà anche ra tò osc, ra pi bela roba che t as, e t aras da fei inamorà l prinzipe zenza parlà. Par te dà l beeron majico, ió voi ra tò osc.”

“Và ben, azeto duto” r à dito ra sireneta, bianca come l muro. Ra Stria r à betù sora fo l cioudrin, r à mescedà inze un grun de roba e ra s à ponto sul peto par bete inze l beeron alcuanta jozes de sango negro. Dinultima ra i à dà duto a ra sireneta e r à dito “Chesto l é l tò beeron. Ades vatin su su ra tèra. Sanin dapò.”

No n ea ancora leà l soroio canche ra sirena r é ruada inze inze l castel e sote l piol del prinzipe ra s à beù ‘sò el bereron de ra stria. Co r à beù duto, ra sin é ’suda in azidente e r é tomada là come morta. Ra s à descedà che l soroio l ea leà da un toco: ‘sò par pede era l ea chel bel prinzipe, che l ra vardaa duto siesto. “Ci sosto, bela pizora?” l i à damandà l prinzipe. Ma era ra no podea i responde, parceche ra no n ea bona de dì gnanche na parola. R à vardà in ‘sò e ra s à inacorto che ra no n aea pi ra coda, ma doa bela janbeta longhes. Co r é leada su e r à proà a caminà, i someaa de poià i pès sun na riga de cortiei ben guzade, e r aea un gran mal. Ma ra no se n inpagaaa, parceche r aea abù chel che ra vorea.

Da in chel dì ra sin é stada senpre pede l sò prinzipe: el el ra protejea, el vorea r aé senpre pede e l i vorea un gran ben, ma l no n ea inamorà de era.

“Me vosto pi ben a mi che al resto del mondo?” someaa che ra i damandasse ra sireneta al prinzipe.

“Par me te se sos ra pi cara de dutes” l i respondea l prinzipe, che someaa che l capisse ce che ra i vorea dì co ra l vardaa. “Te me fesc vienì in mente ra tosa sul lido, ra prima che ei vedù co ei daerto danoo i oce, chera che ra ma salvà. L é r unica che pos i voré ben. Ma r é sarada inze inze un convento par senpre, e ra sorte ra t à mandà ca te al posto sò, donca nosoutre doi stajaron senpre insieme”.

E coscita l é passà mesc. Un dì l é ‘sù fora ra ciacola che l ré l aea destinà che l prinzipe l se maridasse co ra fia del ré de un paes là daejin.- “No n ebe festide, pizora mea!” l i à dito l prinzipe a ra tosa che ra no parlaa. “No tolarei chera tosa, te l sas ben. Vien con me a fei sto viaso.”

E i é moeste insieme sun una de naes pi grandes del prinzipe. Co ra nae r é ruada inze inze l porto de ra zità là daejin, e l prinzipe l é desmontà co ra sò amiga, l é suzedù algo che lore doi i no se spetaa. Algo che l arae canbià ra sò vita par senpre.

“Te sos propio tu!” l à craià l prinzipe, co l à vedù che ra prinzipessa che i vienia incontra l ea ra tosa che ra l aea salvà. E coscita l s à strucà su ra sò noiza.

“Te sos tu chera che ei senpre vorù!”. Ra prinzipessa r ea stada arleada inze un convento, ma no par deentà mogna: ra sò vita aea da esse un outra.
Ra sireneta r é restada come copada. Par era l ea duto fenì.

El dì dapò che l prinzipe l se maridaa, r aea da morì e deentà jaia de mar. R é ‘suda a ra festa duta pascionada, e r à balà par el cemodo che ra no n aea mai fato.

I doi spose i s à maridà e da dassera, co i é montade su su ra nae par ‘sì a se conzà ‘sò, ra sireneta ra s à betù inze l cianton pi scondù de ra nae, a pensà cuanto poco che r aea vito come i ome. Duto chel che r aea padì el no n aea ‘soà nuia: de l indoman bonora r aea da morì e sin tornà par senpre inze l mar. In chera, fin che ra vardaa su ra steles, r à vedù algo de negro che nodaa inze l mar; l ea so soreles, e es vienia propio da era.

Es ea bianches come l muro e i sò biei ciaei i no se moea pi col vento. “S on taià i ciaei par te, par me fei dià da ra Stria del mar” es i à dito.
“Vedesto sto marsango? Tolelo su e va a cortelà l prinzipe. Se l more tu te te salves, te tornes sirena e te vienaras danoo con nos ‘sò inze l mar. Ma sentreete, ignante che lee l soroio”.

Ra sireneta r à tolesc el marsango e ra s à calumà inze ra tenda del prinzipe. Bastaa el cortelà par tornà danoo a vive. Ma co r à vedù l bel mus del sò noizo, r à tolesc su l cortel e ra l à bicià ‘sò inze r aga. Ra vorea spetà con corajo ra sò sorte.

L é leà el soroio e ra sireneta ra no n à sentù che ruaa ra morte, ma r à vedù tacia bianches, come gran lenzuos che ‘sia su ves el zielo. Ra s à sentù ‘sì in su anche era, lesiera lesiera: alora ra no n ea deentada jaia de mar!

“’Son con nos” es i à dito ra taces. “Te sos senpre stada na bona e te sos deentada fia del vento: se te stas con nos e te consoles ra fadies de i ome, te ciaparas n anema e te vivaras in eterno”.
Ra sireneta r à slongà i braze ves el soroio e r à scomenzà a oujorà lesiera in su ves ra sò vita noa. E co l é ra fin, r à abù na gran pasc inze l cuore.