Jan Baila e la Bregostana

Da Wikisource.
ladino

Giosef Brunel Jan Baila e la Bregostana Intestazione 13 marzo 2016 50% Da definire

Xang Baila e la Bregostana.


ʼNa uta fora ʼl Baila l’ era ʼn bong tous ‒ l’ aea ʼna bella tgiasa, e, appede, l’ era ʼn gran bosch e de bie pascoi. Chest tous l’ era valent, lurent e sparagnent, e col temp ʼl se aea metù ʼnsema ʼn bong pe de valch. Canche l’ è stat ʼl se ha maridà, e l’ ha tgiapà ʼna sposa devota, bella rencurenta e delvers. I xia bel d’ accord, e i e vegnui a aer de belle creature.

Te chel bosch l’ era doi bregostane, e le aea ʼna ʼnvidia del diaol, le dixea: Se demò fossane bone de i binar te trapola. Le pensava, e le se rexonava, e no le aea auter tel tgiaf. ʼNa sera, che vegnia le vatge da past, capita una e la diss, a chest om, che fossa stat Xang Baila: Gio veh, saesse ʼn bel lech da xir past; ʼn erba bella nosetta, ʼna fontana de aga con so potz ‒ e de bie pecces ʼntorn, schè ʼn bezzadoi ‒ alò veh, s’ aes bel far ‒ tu podesse lassar ʼl bistiam a vetter. Se tu ves vegnir, giò e mia sor te faxon da marena ‒ te chell’ aga veng ʼna ciuffa schè tel lat fresch ‒ si bona che coll’ aga de Xigolè; veste vegnir eh? E el ʼl diss: Sì sì ‒ dapò ella: Cang vegnetopa? E el se pensa: Che che mai ge die a ste maledette ‒ e ʼl diss: Domang no he temp ‒ mo dodomang vegne segur ‒ E ella la diss: Tu cogne passar via sot che col, dapò prest do l’ è: no tu pes fallar. Bell’ è bong, ʼl diss el.

ʼN lauta la è sen xita, e la è ruada ʼn pressa sul col ‒ alò l’ era so sor ʼnxignada, e le dixea: Dodomang. Ades se cogn lurar.

Le comenza sobit a stgiavar ʼntorn a ʼn gran sasong, e a ge metter ʼna seponta per lassarlo rodolar xù, canche le cherdea, e le dixea: Paster o bestie, o dut ha da xir ʼn fum; dapò i vegnerà a veder che che l’ è, e ʼntant corrong e ge robong i popes.

Donca le laora chella sera, e ʼl dì do dutto ʼl dì ‒ e l’ auter dì le staxea a spettar ‒ Spetta che te spette, e nia no vegnìa ‒ le comenzava a dir: Lʼ ora passa, e l’ om no veng ‒ l’ ora passa e l’ om no veng!

Mo ʼl Baila, piang piang l’ era xit col tgiang a paissar e ʼl tgiang comenza a xir verso le bregostane, e buppar ‒ e le bregostane, te chella le diss: Ades siong!

Le mola xù ʼl sas, e xù chest sasong, con ʼn grumong de terra, de sass, e de giara, de reis e de tciotg ‒ ʼl faxea ʼn rumor che ʼl parea ʼn grang lavina, e, olà che ʼl se ha fermà, i ge diss Spessa, anchè con dì. Cò l’ è stat fenì ʼl Baila l’ è xit, bel chiet, a veder ‒ e cò l’ ha vedù sta roina, ʼl diss: Ahà! Me capitarede amò!

Basta, passa via ʼn gran petz, e tzacang ʼna sera, ʼntang che ʼl faxea legna, capita una, co ʼna fiaca, schè una da Vich e: Bono sero! cò valo? siede dutg segn eh? tant de bistiam aede pò? tentg de piccioi aede pò? Che hai pò inom? che aste po inom tu? e to femmeno?

El ge ha responù che che l’ ha cherdù ‒ e pò ʼl diss: Giò e inom ʼN stes ‒ e mia femmena ʼN stessa ‒ Dapò l’ ha tout cà ʼna gran bora de lars, e l’ ha ʼmpontà it la manaja ‒ e ʼl desgrexava, e ʼl diss: Deideme mingol ‒ metti xù le mang chiò ‒ e deida slargiar; e la bregostana met xù le mang, e el tgiava la manaja e la femmena la diss: ʼN stes! gei a cena ‒ e el ʼl diss: Och e och e seidess ‒ e ella la diss: Vegne. Dapò l’ ha tout ʼna vischia de bedoi ciattarulla ciattarulla ‒ e la è xita, e la ge ha anzà su la cianta alla bregostana, e la ge n’ ha dat doi oute ot ‒ val’ a dir sedes ‒ finchè ge è vegnù ʼl cul ros e da viole, e ʼntang che la daxea la dixea.

Te burta portgia ‒ de bregossana va bondernang ‒ fa la ruffiana Tgiapa chiss boss ‒ chiss segnes d’ amor ‒ E chi che te vanza ‒ porli a to sor Sta te toe tane ‒ e no te mever Sfreete ʼl cul ‒ con sal e pever E se te spie ‒ amò chiò da noi Te totge xu ʼn fond de noss chegadoi.

ʼN tant la bregossana cridava: Ajiut! ajut! e i vexins ha pagina:15 sentù, e i era vegnui a veder che che l’ è ‒ e cò i ha sentù ʼna oss da femmena i diss: Chi el pà che te fass nia? e ella la crida: ʼN stessa, ʼn stessa ‒ dapò i diss: Se la fass ʼn stessa o che la è matta, o che l’ è ʼna bricona ‒ noi no se fitgion te chess berghen e i ha dat de outa.

Mo un, che l’ era mingol cert, schè che chiss mattolins i è sobit ʼnxignè, ʼl slargia le mang ʼntorn la botgia, e ʼl crida de bel: ʼN stessa tu fas, ʼn stessa tu has Chexi te to bret, e damme del nas e po dutg grignava e i diss: Varda chel magherlo ‒ Tzacang l’ è vegnù fora ʼl Baila e l’ ha librà la bregostana e pò ʼl diss: Varda sta tgiasa e lassela ʼn pass ‒ e tegnete a ment sta bora de lars.