Varon Milanes/Prissian de Milan de la parnonzia milanesa

Da Wikisource.
Vai alla navigazione Vai alla ricerca
Giovanni Ambrogio Biffi

Prissian de Milan de la parnonzia milanesa ../Spiegazione de' vocaboli milanesi IncludiIntestazione 27 settembre 2021 100% Da definire

Spiegazione de' vocaboli milanesi
[p. 78 modifica]

PRISSIAN DE MILAN

DE LA PARNONZIA

MILANESA.


Q
Uij fieu d’ingegn ch’han comenzaa a mostrà el fondament del nost parlà da Milan, ai ve mettenn in tel coo l’oltra sira el caprizij da fam visigà d’intorna a la parnonzia Milanesa inscì in pee in pee, dond’è diss quel poch che sentissev, no pensand d’avè peu anch da durà fadiga a scrivel; ma parchè mì son vun de quij Ambrosian, che no san dì de nò, e tant pù a on amig com’em si vù, e vi joo scrivu comè mj dij senza stag a pensà tropp, par ess mi parent del muscia fadiga; e anc che i nost se sijen metuu in us el scriv toscan, par fà da i caga pistel, che dan tort ai seu par parì savj, i joo parsciò vojuu in nosta lengua par fav intend ben spiataraa el son di letter com’ al và. E se ni avess bjuu pressa, ch’al pariva ch’al ve sciopass i faseuu e l’avrev metuu sgiò com’ al va, es avrev anc dij quaicosorenna dela sova zelenza, parchè al ghè ona sort de gavasgion, che com’ai ponn dì mà de quaicun, al ghe divis che impijssenn tropp ben el gotoi, ai diran che el nost a l’è on parlà sbotasciaa, e ch’avrev fa mei andà a strepà rampeusgier; vis de can s’ai savessen com’ i joo intel pù bel de Roma, che sai lor cosa sia on bel parlà? a l’è el ver, che i lenguasciuu [p. 79 modifica]veurenn dì maa, tant de quij che ’l merten, comè de quij che nol merten, ma mì m’en rid de sti savij Sibil, che stan sul tassà tugg, e peu se ghe quaigherun che veubbia dì quai cosa, che metten sgiò la capa che farem sott quatter bot, e zola lì con quij bolgiet, e chi po pù manch, se caga inti colz, e ni joo pagura mi da fa da i poresin de Madona Bona, e parli de la parnonzia del parlà Milanes ch’a l’è el pù bel che sia al Mond: e si avess temp e vel farev vedè, salv la lengua Fiorentenna, ch’a l’è nassuu dala nosta, ma che lor ai l’ha lecà inscì on pochin com’es fa ona sposa; del rest vedì ch’a l’è tutt euna, dinfeura quij poch bazegh ch’ai ghan pogiaa de dree par slongà la cova ai parol, e quai cos olter mudà, no ghe deferenzia nagot. Se vedì l’a, b, al se parnonzia squas tutt a ona feusgia, e quant parol ai an, ch’in nost: nun disem preupij, e lor propi: nun disem orb, lor sebben disen ciech, ai an parsciò par pù bella parola orb; ma ch’ai ghe veuren l’o de dree, e i Senes no n’ai lecà via fadiga, intrega, intreghiscia. Sì se voress andà dree, no fenirev doman; ma quel veur peu dì nient, parchè trà nun, e lor no ghe nagot da dì. Un cazu la sarav bella, se sem tug vegnu da vun, quand quel Zan antigament vegnè abità in Talia, ch’al se fermè preuma in Toscana, i seu red se slarghen sin ai montagn, che spartissen la Talia da i Todisch, e dai Franzes, dond’e sem peu tugg dessenduu da lù, e nò comè dis i jolter, dai Franzes, dai Todisch, o dai Latin: al besognarav donc anc [p. 80 modifica]che fussem vegnuu dai Got, dai Lombard, e da tanc’olter, ch’in stai chilò. A l’è ben el ver, che par ess’el parlà ona cosa mudaiscia, el nost è vegnuu da i Grec, e dai Latin par avè signoregiaa la Talia. Basta in soma che i Fiorentin inscì com’a in dessenduu con nun tugg da on sol, a l’è anc onest ch’al sia vantaa el so parlà. A nun l’an fors mostraa tang brav scriciuu? e pan pù coruu ch’a dai inscì bella gavagiaa a quel Franzes, che diseva maa della lengua Fiorentenna, con el tradù Corneli Tazit? quant a mì i port inscima del coo. Avrev anc possù mostrà che la nosta lengua è pù curta de la sova, par fa vedè che degnament la sova è fieura della nosta. E peu chi veur parlà curt che cad scercà el Laconegh, o quel de Zeser, vegnuu, veduu, vensgiuu: ch’ai teujen el nost ch’an bel e saraa i stropai. E chi veur savè i vant del parlà curt, no basta a vedè el ciarlament del nost Putian, quel gran leteruu che lesg loquenza in Brovett? che vedenn quel, che vedaran quant es pò dì in effett. No l’è da fass maraveja s’al è carezaa dai gran Signù, e se i Prinzep fin in coo del Mond ghe manden quel ch’al veur, s’al à mannaman vanzà el majister, quel Lipji ch’a fai pù d’ona cavagna de liber. Ma a tornà a parpeust: da peu che nom dee temp, sel vorì inscì, tuil, e no faroo da coruu nò, che scrivend in lengua Grega domandava pardon s’a no l’eva dì ben, parchè l’era Roman, donde quel olter abbiè peu cason da scartal, disend ch’a l’era mei avè tasuu, ch’a fa la scapà e peu scusas: e dirò solament, [p. 81 modifica]che se ben al è on paciugh inscì sparnusciaa, e l’oo fai su da pressa par fav piasè a vù: e chi ’l veur pù bel el faga pù bel. S’avroo pairo ona bota che n’abbia veuja el consciaroo pù par orden, es diroo quaicosorenna pù par menuder, in sto mez tuji sto poc, e stee sù alegher.

Par la preuma al besogna savè, che el nost lenguag al è el pù pur, el pù bel, e el miò, che se possa trovà, al se confà tant con la Natura, ch’a nol cad sforzal nagot intel droval, ne manc à besogn de belee par fal pù bel, al ghe basta quel sprendò nassù, ch’al à con lù inscì pur pur. E se ben la parnonzia è pù grassa de l’a, b, quel veur dì nient, parchè el fa della parnonzia stà in la composizion di letter, e no intel numer, che a vorè fa tanc letter, comè ghe besognarav, nol sarav assè quij della China ch’in sessanta milij: ch’al se metta ben insema i letter, che la parnonzia è bona da intend. E anc ch’al ghe sia di parol assossen, comè tuc i preterit, che i Toscan fenissen in ato come amato, e nun in a strec, i joo amà, i joo fà, i joo sparnuscià: e el futur in a largh, comè veui amà, veui fà, veui sparnuscià, senza desferenzià intel scriv l’a largh dall’a strec: 1 e di jolter parol che veuren dì pù cos, comè

Sarà, col daree a strec, in Toscan, salato

sarà,                 a largh       salare [p. 82 modifica]

sarà                 a fort       chiuso

sarà                 a largh       chiudere

sarà                 a largh       ha da essere

sara                 strec          sala

sara                 imperativ    chiudi

sara escusena                    sala e cucina;

Chi vedarà parsciò ben la composizion di letter, che fan la parola, e i parol denanz e de drè dal vocabel, intendarà par el pù com’ai vaghen proferij, e cos ai veuren dì, che el natural sporsg squas semper a teù i cos par el so driz. Nol besogna donca impiastrà l’a, b, con noeuv letter, o tiret, come fè el Trisesin, e quel olter, che pariven tanc lanz, e morion da met pagura al leciò da sbat via i liber; parchè con pù a l’è pur, a l’è mei, es fà pù bon da intend el parlà; e peu el nost parlà è viv, ch’a nol cad a scriv la parnonzia inscì par menuder, e tuc ponn vegnil a savè: e quand al sarà mort ch’importa ch’al se sapia inscì ben la parnonzia? Crediv che i Latin proferissen la sova lengua inscì com’es fa adess? s’ai parnonziavenn l’a de des foeusg, e sel scriveven noma dona sort? adess ch’al è on parlà mort, ai le parnonzien com’ai veuren, che quel no fa chas, basta che s’intend i scriciur. E direm donca quel poch che pom par adess comenzand dal a, es fenirem prest.

a, Se proferiss a do fusg, veuna larga, e veuna strecia, e questa i Latin antigament ghe diseven l’a longa, es la scriveven dobia inscì, amaabam, o con sora ona tiretta. Anc nun la parnonziem senza desconscià la bocca come pas, [p. 83 modifica]nas, cora, pra, gavasg, masg: l’oltra slargandela ben, comè, ma, la, a, terza persona present del verb avè, barnasc, stravasc; e se ben la scrivem nomà d’ona sort, e vartiremm, che quand al va proferì strec, al ghe sarà appress i consonant dolz, come se disji gavasg, vù no porrì de manc che no parnonziè quel asg strec, a proferì l’sg dolz come se dis alla lettera g, e inscì, balordasc, besognarà che disji quel asc con l’a largh par ess l’sc letter asper, che con l’a strec nos poraven dì ben, nè senza fadiga, e questa reguela servirà a tuc i vochà largh e strec, e se ben a la falà quai veulta, comè par, che s’al è parposizion al è con l’a larg, e s’al è on par, quel legn che sta sott ai vid, che i Toscan disen palo, al se dis con l’a strec: chi guardarà parsciò ai parol denanz, o de drè, cognossarà cos al veur dì, e com al và parnonzià, com em dij poc fa.

b, Es parnonzia come fava i Latin, e adess i Toscan, no come i Todisch, che ’l proferissen squas come p, nè comè i Spagneuu che’l droeuven sovenz par u.

c, E veuna de quij letter, che se ciamen schisciaa par ess ben sovenz sgonfià dal h, com al è senz h, azachà al se parnonzia semper a la Fiorentenna, come squas el g, ma pù spess, come ciel, ciert, che se proferissen semper con i, anc ch’ai sien scric senz i, cel, cert. Ma parchè el nost parlà impijss ben la bocca, a l’è mei a meteg semper l’i appress, quand al se pò senza fastidij. Intel fin di parol nol sta peu ben a meteghel no, se ben al se [p. 84 modifica]ghe proferiss a mez a mez comè, tanc, tuc, strec, mostac, impac, che se parnonzien con quel son, che fa i Fiorentin a dì impaccio, che tiraa via el cio de drè, resta impac a la Milanesa, comè se ghe fuss mez l’i, vartend che nun el scrivem noma con on c, parchè no proferissem mai dò consonant come i Toscan, ma nomà veuna semper, e se ben enn scrivem dò spess, a l’è par fa cognoss che ’l son và parnonzià pù asper, come direm a la lettera l. Es no besogna nanc pensà, che denanz da, a, o, u, l’abbia el son del K, come a la Latina, Toscana, Spagneura, o Franzosa: parchè come no ghe l’h azachà a l’è semper com oo dij. E quand veurem ch’al abbia el son del K, ghe metarem l’h appress, allora besogna peu dil intregh, cha, che, chi, cho, chu, lech, toch, cochumer, e inscì semper. Ma quand el c, sarà drè l’s, a sto meud sc, al perd la mità del so son, parchè tra tuc dò fan noma on son, se ben a l’è spegascià, comè quand se cascia i beù, và là, isc o che ’s cascia via i ghajenn, sciò, sciò, inscì, just, just. I Toscan el proferissenn a dì ambascia, nasce, lasci, fascio, asciutto, e sel scriven comè nun, i Spagneu el scriven inscì, xa, xe, xi, xo, xu, i Franzes, cha, che, chi, cho, chu, e i Todisch scha, sche, schi, scho, schu, e sel parnonzien parsciò tuc com oo dij. Ch’al sia el ver, i Todisch disen schlosser, che veur dì ciavareù, e schmid, che significa fare.

d, A’ el son come à i Toscan, Spagneù, Franzes, e di olter; ma no come i Todisch che ’l disen squas comè t. [p. 85 modifica]

e, Se proferiss or largh, or strec, e quest el disem in pes, des, pel, mel, pend, l’olter el ciamem largh, parchè al à el son pù vesin al a, comè in che è, terza persona del verb ess, pess, adess, usell, capell, e par cognossel es reportem al vartiment dij a la lettera a.

f, La dreuvem a la Latina, e Toscana, nè muda son come a la Spagneura, che in parig parol parnonzien h par f, e olter veult scriveven, fazer, es disevenn hazer; ma adess e scriven es disen, hazer, e i Franzes in quai parol come squas v consonant, oeuf.

g, Nol dreuvem mò come fa i Todisch semper intregh, ma schiscià alla Fiorentenna, ne pù, ne manch com em dij del c, ma on son pù veuji, parnonziandel semper comè in stì parol giascia, gent, gintilom, gioven, giugà, anc che nog fuss l’i appress. Quand el veurem peu intregh, egh metarem l’h appress, inscì ghavasg, ghoghò, ghe, ghita, sghurà. E sal farà azachà al s, inscì sg, al à el son speghascià com em dij del sc, ma pù veuji, e pù dolz, de meud che inscì come l’sc, veuren la vochà largha, e l’sg la veuren semper streccia a sto meud, stasg, masg, lesg, pesg, parchè con la vochà largha nos pò dì senza fadigha, com’em dij desora.

h, No la var nomà par on poo de vent da sconsià i letter schiscià, c, g, par fai sentì intregh, come disen ch’i parnonziaven i Latin antigament. I Toscan la dreuven con el c, de dò maner, ch, tonda, come fem nun, e ch, schiscià in stì parol, occhio, vecchi, [p. 86 modifica]orecchia, e simel; ma s’ai disen impaccio senz h, parchè no poraven mò anc dì occio, vecci, oreccia, e de stì olter, senz h. Ai diran fors che a dì, schiavo, schiacciato, no se po’ senz h, parchè el scia farav el son di ghajenn; ma mi respond mo, che se a dì schiacciato, besogna fa sentì ben l’s, e peu la sileba cia, e el rest com al và, e se a met l’s appress el c, farav el son com em dij di ghajenn: al me deviss ch’al sarav mei e pù seghur da intend e pù cier a met l’h tra l’s, el c, inscì, shciacciato, e anc pù resonevel, come fem nun a dì shciopà. Ai la dreuven anch intì parol d’ona sileba del verb avè, ha, ho, ch’em par che la poraven sparmì: parchè se scriven è terza persona present del verb ess nomà con sora l’ascent, parchè no poraven anc scriv, à, ò, senz’h, nomà con l’ascent? o al ghe dì olter a, o, che ’s ghe met l’ascent: ch’ai lassen stà da mettel ai olter, e peu i parol denanz, e de dree fan cognoss, quand a l’è verb o no.

i, Sema è vochà, e sema consonant: denanz dai vochà, ja, je, ji, jo, ju, al è consonant sovenz, e quand a l’è consonant es proferiss nomà dona sileba, cià, ciè, ciò, ciù, e parsciò es met semper l’ascent sora la vochà drè l’i consonant par fal cognoss, inscì quand jin du ij, appress ghe n’è vun consonant, e allora sor al vochà se ghe met l’ascent, come in la parola dij, che nomà ona sileba a deferenzia de dii Latin che è de do sileb, e quand el segond i è consonant al se parnonzia susgend come dij bij, che an el son d’ona sileba, come dei, al [p. 87 modifica]contrari quai veulta l’i vochà sarà de drè, e allora el preum che è consonant se dis fusgend comè impji, che quel pii sona come piè dona sileba. Al è anch di bott largh, o strec, comè, dis, present, in Toscan dice, ch’a l’è strec: e, diss, preterit parfett, in Toscan disse, largh; ma l’s fa cognoss s’a l’è largh, o strec, come direm al l, di consonant dolz, o asper.

l, A l’è comè anc l’s, pù gajarda ona veulta del’oltra, e parsciò quand a l’è dolza ch’a la se proferiss con la vochà strecia, e la scrivem sempia com em dij al a, inscì, pel, ciel; ma com ala sarà con la vochà largha, che ala se parnonzia gajarda, allora la scrivem dobbia, come pell, la pell di animalij, bell, call, i call di pee, e quest vartiment sarvirà anch al s. A la se scambia sta veulta in r, comè morin; anc quaichun disen Miran, se ben a l’è pù da massè, che nun disem Milan.

m, No l’è mudaiscia no, a l’è semper a on meud.

n, Se parnonzia la pù part mezza morta, comè in la parola Toscana, consolare, che no las fà sentì nagott par n, nomà par on ciert son comè quel che fa el cordon che bat el bombas, fron, fron, e intel dila a stò meud come in con, son, bon, pan, fen, nol se meuv minga la lengua, de meud che quel vers,

Co i brion de busecca, e tugg a dree,


es porav anc dì quel Co, con el son del n, che nol cressarà minga el vers. In olter parol se proferiss peu come intel non latin, e a sta fu[p. 88 modifica]sgia se sbat intel parnonziala la poncia de la lengua intel cel della bocca, comè vernadì, e par desferenzià pan da mangià da pann da vestiss, la preuma che se proferiss mezza morta con la vochà strecia, la scrivarem sempia: l’oltra ch’è gajarda con la vochà larga la scrivarem dobbia inscì, pann, penn, amannaman, che in Toscan disenn, or ora, che el preum amann se dis come pann, e l’olter come pan.

o, A’ du son: vun largh, comè porch, l’olter strec comè porsciel, e ciert fa nol fuss che el vorè scriv i vochà largh, e strec con caratter desferenziaa, sarav on spegascià l’a, b, es porav dì che i Latin antigament e faven ben a scriv i longh con i letter dobij, com em dij a l’a, o con sora la tiretta; ma se vedem peu intel temp de la bona lengua e trovarem ch’an lassà andà sti canà, es fenn ben, parchè se cognoss par el pù la parnonzia a la composizion di letter o di parol, e s’al ghe n’è quaighereunn fastidios che svarien dal ordenarij, comè toss, che se diss con o strec, e pur a l’ss aspra, parchè l’o ven dal u Latin tussis: i sarvazion fan el tutt, com enn direm veuna adess par preuva: i temp futur, che i Toscan fenissen in o largh, comè, potrò, vorrò, dirò, farò, ai le parnonzien con la consonant aspra: e nun che i fenissem semper con l’o strec, i proferissem con la consonant dolza com em dij alla lettera a, o pur giontandegh on olter o.

p, Questa passa par i seù pee.

q, On antigh diss, che nessun nomà i Latin antigament drovava questa lettera, e on olter à [p. 89 modifica]dij, che la posseven sparmì, chal’era davantag, parchè al gh’era el c, che bastava, e quant a mì em par chal avess reson: ma sgià che tutta Vuropa l’à in us, drovemla anc nun.

r, No muda mai parpeust, e s’a l’è ben quai veulta on tantin pù dolza del solet, no la merta sarvazion.

s, A l’è dolza come in spes, e spos, quand al à strecia la vochà, e quella se scriv sempia, com’em dij al l, ma sa l’è aspra e gajarda, egh va largha la vochà, e allora es segna dobbia ss, comè spess, e spass. Quand a l’è con el c, inscì sc, o con el g, inscì sg, el em dij al c, e al g. Quand a l’è con el c, e ch al besogna fai sentì tutt dò, ghe mettarem l’h in mez inscì, shciopà, com em dij al h.

t, EI veurem semper intregh come disen ches fava a l’antiga, com al sona quij pat, pet, pit, pot, put, che nun a fa colazion no veurem nagot de spetasciaa, inscì a fa justizia, e veurem i cos da driz: e par quest e dreuvem la z piena come veurem dì zi, es vartirem che par ess el t caratter dur, nol veur nagot de strec appress, ma semper el vochà largh.

u, Or l’è vochà, or consonant, dinfeura sa l’è in fin de parola come in salv, ch’a l’è consonant, e la parola nomà dona sileba: e parchè di veult al feniss anch la parola in u vochà, che poraven dì salu, de dò sileb, al se ghe scriv sora l’ascent par cognoss quand al è u vochà inscì, come vegnù, vedù, e quist se ciamen parol tronch comè fa anch i Toscan, parchè i parol Milanes fenissen la majò part in [p. 90 modifica]consonant. S’a in an du uu appress comè , in Toscan vol, es mett l’ascent sora l’u vochà, inscì oeùv, in Toscan uooa, vartend che l’u vochà à el son strec come l’ultem de vedù, in Toscan veduto, nè mai muda, parchè se veurem dì on son, come l’u de amabunt di Latin, e dreuvem l’o strec, come disen che fava i Latin antigament che scriveven amabont par o. Es vartirem de pù che quand l’u consonant è fin de parola, al se proferiss squas come f, i Franzos scriven l’f par u, in quel cambij.

z, ɀ, Se proferiss de dò feusg, veuna veuja come, ɀara, zorz, lizon, zafir, ch’à el son squas come quel d’s dolza in spos, e questa la scrivarem longha inscì ɀ: l’oltra è piena, e questa se parnonzia come dis i Fiorentin squas comè ts, la se sent ben questa in zop, zuch, speranza, mataraz. E questa è quella, che dreuvem a dì marizia, bezin, deferenzia, nazion, nè besogna che della gent s’abusen a dì cha nol sona inscì ben la z, come el t in justizia: parchè quand disen sentenza senz i, nol scriven con z? parchè sel disen peu con i, el veurij scriv con t, inscì sententia? che vertù à quel i, da vorè pù el t, cha la z, parchè no dirà inscì ben sentenzia con z, comè con t, sel disenn con z, quand’ a l’è senz i? em parenn de quij de montagna mì, che san lesg nomà sul sò liber: scrivarem doncha questa z piena inscì ceurta z, e l’oltra longha com em dij. [p. 91 modifica]

Diftongh.

Di diftongh mi no ghen troeuv nomà vun, ou, che fa el son tra l’o, largh, e l’u vochà, ma pù press al o, a dil se sporsg in feura i laver della bocca come a dì u, ma se slarghen peù ben comè a dì o largh, e sora tutt senza fadigha. Quest son nol l’à nè i Toscan, nè i Latin adess; e disen ben ch’al l’eva i Latin antigament al diftongh oe, se ben adess nol se sà, o no s’usa quest son; è quel che proferiss i Franzos a dì choeur, che lor el scriven inscì coeur, nun el dreuvem assossen, come a dì, schoeura, foeura, fioeù de dò sileb, biridoeù, voeuna femna che el mashc se dis vun con u strec, al se dis anch ona, e on con o strec, segond ch’al ven a tai, ne par adess direm olter nomà do parol de l’ascent, e’ s feniss. 2

L’ascent olter al metel su quij vochà ch’em dij, al se mett anc semper su quij parol chegh disem tronch, che se repossen su la darera vochà, come andà, avè, inscì, oibò, cazú; ma quand la parola è nomà d’ona sileba, comè mi, ti, di, sa, cho, che no se po demanch da proferij com’ ai van, nol cad a mettegh ascent. Al se mett anch par desferenzia su quai parol, comè, mettem, present che à la prouma sileba longha e la darera ceurta, e mettem, imperativ, che à la prouma coeurta, e l’oltra longha, [p. 92 modifica]e parsciò mettarem l’ascent sul seghond del imperativ par dil com al và.

No staroo a dì olter par adess par no slongham tropp, nomà sal gh’è dent quai fal, mendel amorevolment, e consideree che son on om anc mi, comè i jolter, suget al falà, e che no me sarev metù a fa sta cosa da par mi, se no m’avissev costrensgiù vù con la vosta amizizia parchè e soo cos importa a scriv el fondament d’on parlà, e se gh’è dent quai cosa, che no stagha ben, consciel, e consarvev.


I liber chi joo drovà, o nominà quai cosa
del so chi dent, hin quist.


Alun.
Bemb.
Cornelij, Valerij de la parnonzia Franzosa.
Chrestosen de la Cha de la Spagneura.
Davanzà el Tacit.
Fiorenzeura.
Isidor.
Negher Tortelà intel coment sul banchet de Platon de Marsilij Fegin.
Peder Chanà Franzos e Talian.
Prissian.
Salvià.
Trisesin.
Lipij de recta pronunciatione.
Machrobij.
Varch.
Zuan Frisij Todesch, e Latin.


Note

  1. L’a largo, perchè nella vera pronunzia Milanese fa sentire come un doppio a, per maggiore chiarezza si è scritto con due aa, e ciò succede specialmente negli participj, ed addiettivi, come andaa andato, trovaa trovato ec. Lo stesso si pratica ancora con l’e.
  2. Altro Dittongo assai familiare ha la lingua Milanese in ae, e sebbene questa prononzia sia più usata dalla gente minuta, che dalle persone di rango superiore, non si debbe però escludere l’uso di tale dittongo, perchè unisce assai sensibilmente l’a con l’e, come sarebbe: Stroppiae storpio, burlae burlato, e simiglianti.